Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la Missa de la Cena del Senyor

– Lectures:
1ª: Ex 12,1-8.11-14
Salm 115,12-18
2ª: Ic 11,23-26
Ev: Jn 13,1-15

Il·lm. Sr. Vicari General
Excm. Capítol catedralici
Estimats germans en el sacerdoci
Germans i germanes tots en el Senyor

1. Celebrar la Pasqua

El poble d’Israel té consciencia de què com a poble ha nascut de la Pasqua. És poble perquè Déu l’ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte; és poble perquè ha estat redimit i salvat per Déu. Per això cada any Israel ha de celebrar la Pasqua, s’ha de reunir al voltant del seu Senyor i ha de fer el mateix que va fer la nit de la sortida d’Egipte. És la manera de recordar que és poble gràcies a Déu. En la primera lectura hem escoltat les normes de la celebració de la Pasqua que s’han de mantenir de generació en generació. Ens podem preguntar: què passaria si el poble d’Israel deixés de celebrar la Pasqua? Simplement deixaria de ser poble, perdria la seua identitat, perdria la seua ànima. Per això són tan importants per a Israel eixes prescripcions sobre la celebració de la Pasqua.

També nosaltres, com Església que som ens hem aplegat aquesta vesprada per acompanyar el Senyor en la seua Pasqua, per començar la celebració del Tridu Pasqual. I ho fem com aquells deixebles del Senyor que es van aplegar amb Ell la nit en la que anava a ser entregat als pecadors. Ho fem també com a poble, com a família de Déu, perquè ho som gràcies a la nova Pasqua, gràcies a la mort i a la resurrecció del Senyor. Som un poble nascut del Misteri Pasqual. Per això l’Església es manté també gràcies a què celebra la Pasqua. Si deixarem de celebrar-la deixaríem de ser poble. Ens deuríem de preguntar si els cristians som conscients d’això.

 2. Una tradició que ve del Senyor

A l’igual que el poble d’Israel té una tradició per celebrar la Pasqua, també els cristians celebrem la nostra Pasqua amb una Tradició que ve del Senyor. En la segona lectura Sant Pau ens transmet eixa Tradició que ell ha rebut del Senyor i que fa present el Misteri Pasqual de Crist. Si Israel és un poble gràcies a la Pasqua i ens manté com a tal per la seua celebració, també l’Església, que és el poble que ha nascut de la Pasqua de Crist, es manté com a poble gràcies a eixa Pasqua permanent que ens aplega constantment al voltant del Senyor i que és l’Eucaristia. Per això el Concili Vaticà II ens ha recordat que l’Església “viu i creix” per l’Eucaristia (LG 26). Sant Pau, al narrar la institució de l’Eucaristia, diu que ell transmet una “tradició que ve del Senyor” (1Co 11,23). Penso que moltes vegades nosaltres, que vivim en un àmbit cultural que no valora allò que s’ha rebut perquè tot ho vol fer nou, o que, en tot cas, valora únicament els elements superficials de les tradicions, no ens adonem del significat d’aquesta expressió. No es tracta d’una tradició inventada per ell o pels homes. Estem davant d’una Tradició que ve del Senyor. Sant Pau empra aquesta expressió dues vegades en la primera carta als Corintis: en aquest lloc, que parla de la institució de l’Eucaristia, i quan recorda la Regla de la fe (1Co 15,3). La Fe i l’Eucaristia són les dos realitats que mantenen l’Església. Si l’Església abandonés alguna d’aquestes dues “Tradicions”, simplement deixaria de ser poble.

Precisament un dels reptes pastorals de l’Església en el moment actual és ajudar a què aquells cristians que han trencat amb eixa Tradició, arriben a valorar-la. Quan abandonem l’Eucaristia o no respectem la Regla de la fe, és perquè volem construir-nos una fe a la nostra manera, una església al nostre gust. Si l’Església vol continuar essent poble, no pot oblidar que el que la manté viva són eixes Tradicions que venen del Senyor.

 3. L’hora de Jesús

La Pasqua és l’hora de Jesús. L’Evangeli d’avui comença dient que per a Ell havia arribat l’hora “de passar d’aquest món al Pare” (Jn 13,1). És també l’hora en què l’amor cap als seus que eren al món arriba a plenitud. Aquesta hora no és únicament el final, és el compliment en plenitud de tot el que Jesús havia viscut: és l’hora de l’obediència i de l’amor total al Pare; és l’hora en la que viu plenament tot allò que havia donat sentit de la seua vida. Ell, que no havia vingut a fer-se servir, sinó a servir i donar la vida en rescat per molts, porta aquest programa de vida fins a la fi.

És l’hora de la veritat, l’hora en la que es revela plenament que les paraules de Jesús no eren buides o falses. Allò que Ell havia viscut al llarg de la seua vida ho viurà plenament fins a la mort: ens va estimar “fins a l’extrem” (Jn 13,1). Ell, que havia ensenyat als seus deixebles que “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13) i que el cristià deu d’estimar els enemics i pregar pels qui el persegueixen (Mt 5,44), ho va viure amb totes les conseqüències.

Què pot fer el deixeble que contempla Jesús en el seu camí cap a la creu? Estar amb Ell, acompanyar-lo, pregar com Ell. És la manera de mostrar-li agraïment per tot el que ha fet per nosaltres. Per això, un cristià que s’oblida aquests dies del Senyor és un cristià desagraït. Demanem-li que ens concedeixi acompanyar-lo en la seua hora perquè puguem sentir la seua companyia quan ens arribe la nostra hora.

4. Jesús marca el camí de l’Església

En l’evangeli hem escoltat la narració del lavatori dels peus. Jesús, que es va despullar de la seua glòria, s’ha fet el nostre servidor. No s’ha conformat en fer-se el nostre germà. Ha volgut ser el nostre esclau. S’ha agenollat davant nostre per a rentar els peus d’una humanitat embrutida.

Pere no vol que el Senyor s’humilie davant d’ell, no vol que li rente els peus. Tampoc volia que sofrís la passió. El diàleg que hem escoltat en l’Evangeli recorda un altre que Jesús va tenir amb Pere. Després de la confessió de Cesarea de Felip, quan Jesús anuncià per primera vegada la seua passió, Pere no va reaccionar bé: “no us passarà tal cosa” (Mt 16,22). Jesús en aquell moment va reprendre Pere amb paraules dures: “ves-te’n del meu davant, Satanàs! M’ets un entrebanc perquè els teus sentiments no són pas els de Déu sinó els dels homes” (Mt 16,23). En l’Evangeli d’avui hem escoltat unes paraules semblants: “si no et rento, no tindràs part amb mi” (Jn 13,8). Per estar en comunió amb Crist ens hem de deixar rentar per Ell.

Però el Senyor ens diu quelcom més: nosaltres hem de fer el mateix els uns amb els altres. No sols hem d’acceptar que Ell sigue el nostre servidor: hem de fer-nos servidors dels altres. En aquestes paraules el Senyor està indicant-li a l’Església que el seu camí no pot ser altre que el camí de la misericòrdia que el Concili Vaticà II ens va recordar i que el Papa Francesc ens convida a viure plenament aquest Any Jubilar: “Així com el Crist, però, va dur a terme l’obra de la redempció enmig de la pobresa i de la persecució, així l’Església és invitada a seguir aquest mateix camí per tal de comunicar als homes els fruits de la salvació. Jesucrist, «que era de condició divina, es va fer no res: prengué la condició d’esclau» (Fl 2,6) i «essent ric, es va fer pobre» per nosaltres (2Co 8,9). L’Església, semblantment, malgrat que necessiti de recursos humans per acomplir la seva missió, no està constituïda amb vista a buscar la glòria d’aquest món, sinó amb vista a predicar, amb el seu exemple, la humilitat i l’abnegació. El Crist fou enviat pel Pare «a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat» (Lc 4,18), «a buscar i salvar allò que s’havia perdut» (Lc 19,10). L’Església, igualment, cobreix amb afecte tots els afligits per la feblesa humana, més encara, sap reconèixer en els pobres i en els qui sofreixen la imatge del seu fundador pobre i sofrent, s’esforça a trobar remei a la seva pobresa i intenta servir en ells el Crist. Mentre que el Crist, però, «sant i innocent, sense taca» (He 7,26), no conegué mai el pecat (2Co 5,21 ), sinó que va venir a expiar tan sols els pecats del poble (cf. He 2,17), l’Església, que enclou en el seu propi si els pecadors, santa, doncs, i alhora necessitada sempre de purificació, va en busca contínua de penitència i de renovació” (LG 8).

Que la celebració del Misteri Pasqual d’aquest any ens ajude a tots a seguir les petjades de Crist.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa