Homilia de Dijous Sant 2021

Celebració de la Cena del Senyor
Santa Iglesia Catedral Basílica, 1 d’abril de 2021

– Lectures:
1ª: Ex 12,1-8.11-14
Salm 115,12-18
2ª: 1Co 11,23-26
Ev: Jn 13,1-15

Benvolguts germans en el sacerdoci
Germanes i germans tots en el Senyor

1. Una vida que esdevé culte

Al vespre del Dijous Sant, com a deixebles del Senyor, ens reunim per  començar la celebració del tríduum pasqual i acompanyar-lo en els moments de la passió i de l’entrega de la seua vida que serà font de Vida per a tota la humanitat. La litúrgia de tots els dies de la Setmana Santa, i especialment dels del tríduum pasqual, no vol que ens quedem com a espectadors que contemplen un espectacle des de fora, sinó que és tota ella una invitació a entrar en els sentiments del Senyor i en les motivacions que el porten a afrontar els últims moments de la seua vida tal com ho va fer.

L’Eucaristia d’avui ens condueix al cenacle. Jesús, que és conscient –com ens ha dit l’evangelista- que ha arribat l’hora de passar d’aquest món al Pare, i que això li exigeix donar la vida, sap també que un dels seus deixebles el trairà i que tots l’abandonaran. Però no afronta eixe moment ni amb desesperació, ni amb la resignació de qui espera la mort d’una manera passiva, sinó que assumeix una postura activa: el que Ell viurà a partir d’aquest moment no és únicament el final, sinó la plenitud de tot el que havia estat la seua existència. El text que hem escoltat comença amb aquestes paraules: “Jesús, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava” (Jn 13,1). En l’escena del lavatori dels peus veiem com l’amor, que en l’encarnació l’havia portat a fer-se el nostre germà, quan comença la passió el porta a fer-se el nostre esclau. Eixa actitud de rebaixar-se caracteritza tota la seua vida fins al punt d’estar disposat a lliurar-la per nosaltres. Per això, el Senyor, abans de la passió, en signe del que ha estat la seua vida i del que serà la seua mort, renta els peus dels deixebles. Mentre que nosaltres, l’orientació fonamental que ens surt del cor és estar per damunt dels altres, Ell ha fet tot el contrari: ha renunciat a la glòria que li pertany com a Fill de Déu, s’ha fet solidari d’una humanitat necessitada de redempció, i, fins i tot, s’ha fet servidor d’ella. Tot això perquè vol atreure el nostre cor cap a Déu. La seua humiliació busca la nostra exaltació: s’ha humiliat per amor, i, d’eixa manera, vol despertar en nosaltres un amor a Déu que ens encamini cap a Ell. Per amor renta els peus bruts de la humanitat, per dignificar-la i fer d’ella la família dels fills de Déu.

Jesús ho viu tot com una missió que ha rebut de Déu, per això portar-la a compliment no és per a Ell únicament un acte d’amor envers la humanitat: és també un acte de culte i de glorificació a Déu. El Pare serà glorificat quan Jesús reuneixi en l’única família de la fe els fills de Déu dispersos i allunyats pel pecat. És aquesta vivència de la mort com a lliurament de la vida a Déu en favor nostre, el que explica que Jesús en l’última Cena, quan és conscient que va a morir, institueix l’Eucaristia, que és el sagrament de la seua entrega, “dient l’acció de gràcies” (1Co 11,24). ¿Com entendre l’acció de gràcies d’una persona a la que un dels seus deixebles ha traït, els altres abandonaran i el seu poble condemnarà a una mort infamant? Jesús, a l’instituir l’Eucaristia dóna gràcies perquè en la creu es complirà la seua missió; haurà sigut fidel i, com un gra de blat quan cau a terra, produirà molt de fruit: la humanitat, rentada, esdevindrà família de Déu per la vida en santedat. Tota la vida del Senyor va ser un acte de solidaritat amb la humanitat i un acte de culte a Déu. I per això Jesús institueix l’Eucaristia donant-li gràcies.

2. Un culte que es fa vida

L’exemple de Crist ens indica quina ha de ser l’orientació fonamental de la nostra vida. Nosaltres, els qui participem en l’Eucaristia, som creients, volem viure de manera que agrade a Déu, en gràcia de Déu, li donem un sentit religiós a la nostra existència. Cada vegada que participem en l’Eucaristia obeïm el mandat del Senyor a l’instituir aquest sagrament, que un vespre com el d’avui va dir que férem en memòria seua, i li agraïm aquest testament del seu amor. Però no podem oblidar que ens va deixar també un segon manament. En efecte, Jesús, després de rentar els peus dels deixebles els va dir: “¿compreneu això que us acabo de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet” (Jn 13,14-15). Rentar els peus dels altres és fer vida l’Eucaristia estimant, perdonant els qui ens han ofès, visitant els malalts i presos, consolant els afligits, donant menjar i beure als qui passen fam i set, ensenyant, aconsellant, suportant, pregant pels altres; llavar els peus dels nostres germans és viure les obres de misericòrdia en les accions, en les paraules, i també en els silencis. I així, el culte que celebrem cada vegada que participem en l’Eucaristia, es fa vida i arriba a ser autèntic.

Jesús, a l’instituir l’Eucaristia “donant gràcies”, li va oferir a Déu tot el que havia sigut la seua vida com a sacrifici perfecte que reconcilia la humanitat amb Ell. Nosaltres, quan participem en ella no podem oblidar que el culte ha de davallar a la vida, que la fe no ens porta a un món irreal de somnis o de fantasies, sinó que ens empeny al món, a eixe món pel qual el Senyor es va encarnar i va morir. En aquest vespre de Dijous Sant, demanem-li la gràcia de viure autènticament l’Eucaristia en el servei als germans.

I us vull convidar avui a pregar pels sacerdots. Dijous Sant és també el dia de la institució del sacerdoci. Nosaltres volem ser servidors de l’Eucaristia i dels germans. Pregueu perquè sapiguem integrar estes dos dimensions i ser, d’aquesta manera, fidels a la nostra missió.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X