– Lectures:
1a: Is 50, 4-7
Salm: 21
2a: Fl 2, 6-11
Ev: Mc 14, 1-15,47

MMII Sr. Membres del Capítol catedralici
Il·lma. Sra. Alcaldessa de la ciutat, regidors, autoritats
Presidenta i Junta de l’Agrupació de confraries i germandats de la Setmana Santa de Tortosa
Germanes i germans tots en el Senyor

1.- La contemplació de la passió i la veritat de la nostra vida

La celebració de la Missa del Diumenge del Rams inaugura la Setmana Santa. La lectura de la passió que hem escoltat és com un pòrtic que ens introdueix plenament en els dies de la mort del Senyor. Els detalls que ens presenta aquest relat són tan nombrosos que és impossible comentar-los tots. Aquests dies poden ser una bona ocasió per rellegir-lo en un clima de pregària, i treure les conseqüències espirituals per a la nostra vida cristiana.

Avui m’agradaria oferir-vos una clau que pot ser una guia per meditar-lo: la contemplació de la passió, amb tots els personatges que van apareixent al llarg d’ella, ens situa davant de la veritat de la nostra vida. És com un espill en el que podem mirar-nos i revisar les nostres actituds. Quan contemplem les reaccions dels diversos personatges, d’alguna manera tots ens veiem retratats perquè es reflexa també la nostra manera de reaccionar davant dels esdeveniments i de les persones.

2.-      Els personatges de la passió

En primer lloc, veiem a Jesús, que és el personatge més important. Ell, com ens diu el profeta Isaïes, ha parat l’esquena als qui l’assotaven i no ha amagat la cara als qui el bufetejaven (Is 50,6). En l’himne de la carta als filipencs, sant Pau ens ha dit que va prendre la condició d’esclau i que es va fer obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu (Fl 2,8). En la passió segons sant Marc, que s’ha proclamat, hem vist que va anticipar la seua mort instituint l’Eucaristia, que és l’ofrena d’Ell mateix; que va mantindre la coherència fins a la fi quan estaven jutjant-lo i quan l’interrogaven. En ningun moment va voler salvar la vida, sinó que sempre va dir la veritat. Veiem a Jesús, que va confiar totalment en el seu Pare, no es va desesperar davant la situació que estava vivint i va ser fidel a la voluntat de Déu.

També veiem als deixebles, que tenen bones paraules i li prometen no abandonar-lo mai. Però un el traeix, l’altre el nega, tots experimenten la feblesa i la inseguretat (quan Jesús els anuncia que un el trairà, cadascú es pregunta si de cas serà ell). A l’hora de la veritat tots l’abandonen. De fet, en aquest relat hi ha una paraula que es repeteix tres vegades quan es parla dels deixebles: Jesús els anuncia que tots l’abandonaran (Mc 14,27); tots ells reaccionen dient que no ho faran i que li seran fidels (Mc 14,31). I quan Jesús és empresonat tots el van abandonar (Mc 14,50). Eixos deixebles que l’havien seguit, que havien estat al seu costat i que tantes vegades havien discutit entre ells qui seria el més important, quan arriba l’hora de la veritat i de la dificultat abandonen a Jesús.

També estan les dones que ho havien deixat tot per seguir al Senyor i servir-lo (Mc 15,40), i que mai havien discutit entre elles quina seria la més important. Elles no parlen, no diuen que no l’abandonaran, però romanen al seu costat i no el deixen sol. L’evangelista ens diu que són moltes (Mc 15,41) les que el segueixen fins a la creu. Són les que veuen el lloc on posen el seu cos (Mc 15,47) i seran les primeres en experimentar el goig de la resurrecció. No tenien ambicions, no buscaven poder, únicament desitjaven servir i seguir al Senyor. I per això li són fidels.

Veiem també els poderosos que busquen motius per a condemnar a Jesús. En el fons ja l’han condemnat abans. El procés és una farsa. No busquen la veritat, únicament excuses per a justificar la mort de Jesús. No dubten en faltar a la veritat pels propis interessos i per conservar el poder, i acaben executant els seus plans. El poble, que es deixa portar i manipular pels poderosos, segueix el joc, i tots s’uneixen a eixe menyspreu de Jesús, fins i tot els que passaven pel calvari.

Entre tanta crueltat trobem també signes d’humanitat en alguns personatges dels quals no s’havia parlat en l’Evangeli fins a eixe moment. Són els que ajuden al Senyor i s’apiaden d’Ell: una dona que abans que comence tot vessa el perfum sobre el cap de Jesús com a signe d’amor (Mc 14,3-9); Simó de Cirena, que ve del camp i és obligat a ajudar-lo a portar la creu (Mc 15,31); el centurió que, al veure com mor Jesús exclama: “realment aquest home era fill de Déu” (Mc 15,39); o Josep d’Arimatea, un deixeble fins a eixe moment desconegut, que al veure com ha mort Jesús, s’atreveix a anar a Pilat a demanar-li el cos per a enterrar-lo (Mc 15,43), en un gest d’amor i misericòrdia. Això ens revela que la humanitat té en el fons un cor bo, que en l’ésser humà hi ha una dignitat que es rebel·la contra la crueltat i la injustícia, contra la maldat del món. Eixos personatges ens revelen el millor que pot haver-hi en el cor de les persones.

3.- Déu en la Passió

Queda un altre personatge que aparentment no està, que aparentment ha abandonat el seu Fill: és Déu. On està Déu en la passió? Jesús havia confiat en Ell. Li havia demanat que, si era possible, li traguera aquell calze (Mc 14,36); però a l’igual que el misteriós personatge de la primera lectura del profeta Isaïes, havia confiat en Déu (Is 50,7) i acceptat la seua voluntat. Déu no ha abandonat el seu Fill. Encara que sembla que no està, sant Pau ens ha dit que per la humiliació voluntària de Jesucrist, Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom (Fl 2,9). Ja en la passió se’ns anuncia la victòria de Jesucrist, perquè quan és enlairat en la creu sobre la terra, s’endevina la seua exaltació. Estem davant un anunci de la victòria del bé sobre el mal, del triomf de l’omnipotència de l’amor sobre la prepotència del mal.

Quan en el nostre món veiem tant de mal, tantes injustícies, tantes desigualtats, tant de patiment, mirem al Senyor crucificat. però mirem-lo sense oblidar que va confiar en el Pare i que, per això, el Pare no el va abandonar, sinó que el va exalçar i li va concedir aquell nom que està per damunt de tot altre nom.

Que la contemplació de la creu del Senyor ens ajude a no perdre l’esperança en les dificultats de la vida. Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa