– Lectures:
1ª: Gn 14,18-20

Salm: 109, 1-4

2ª: 1Co 11, 23-26
Ev: Lc 9, 11b-17

Il.lm. Sr. vicari general de la Diòcesi

MM.II. Sr. membres del Capítol catedralici

Il·lma. Sra. Alcaldessa de la ciutat, regidors de l’Ajuntament de Tortosa i autoritats

Reial Arxiconfraria i Cort d’Honor de la Mare de Déu de la Cinta

Saludo de manera especial al grup de xiquets i xiquetes que heu rebut l’Eucaristia per primera vegada i que avui participeu, aquí en la Catedral, de la missa i de la processó del Corpus Christi

Germanes i germans tots en el Senyor

• La grandesa de l’Eucaristia

Avui, que celebrem la solemnitat del Corpus Christi, l’Església ens convida a no oblidar la importància que la Eucaristia hauria de tindre en la vida de tots els batejats. És significatiu que no tenim ninguna festa de l’any litúrgic dedicada a cap altre sagrament, perquè els sagraments son celebracions de l’Església. En ells, el Senyor es fa present en el moment de la celebració. També en l’Eucaristia, al celebrar el memorial del Senyor i repetir el gest que Ell va fer en la última cena amb els seus deixebles, el Senyor es fa present. Però, com ens va recordar el papa sant Pau VI, l’Eucaristia té una singularitat que la fa diferent dels altres sagraments: la presència del Senyor no es redueix al moment de la celebració. Ell ve per quedar-se amb nosaltres i així acompanyar-nos en el camí de la vida; per a estar prop de nosaltres i donar-nos la possibilitat de que ens acostem a Ell cada dia; perquè puguem créixer en la seua amistat. L’Eucaristia és el sagrament de la presència real del Senyor en el món. Es per això que celebrem aquesta solemnitat: per confessar la nostra fe en eixa presència real del Senyor; per agrair-li aquest gest d’amor i d’amistat; per anunciar al món que Ell no és algú llunyà; per recordar a tots que únicament Ell és digne d’adoració. Amb la celebració d’aquesta solemnitat estem també confessant que aquest sagrament és el tresor més valuós de l’Església, perquè en ell s’amaga, sota les especies del pa i del vi, tot el bé espiritual de l’Església, que és Crist, la nostra pasqua, Pa viu i veritable que ens dona la Vida eterna.

Celebrem aquesta festivitat amb goig perquè ella ens porta al centre de la nostra fe, a allò sense el qual, la fe s’afebleix i acaba morint. La poca valoració de l’Eucaristia és el signe més clar d’una fe dèbil. Que avui s’enforteixi la nostra fe i l’alegria de sentir-nos deixebles i amics del Senyor.

• El sagrament de l’Església

La segona lectura ens porta a l’origen de l’Eucaristia, que no està en els deixebles, sinó en el Senyor. No és un sagrament que l’Església ha inventat, sinó quelcom que ha rebut del mateix Crist i ha conservat al llarg dels segles per fidelitat a Ell. En l’Eucaristia s’acompleix el principi de la Tradició de l’Església. Quan l’Església la celebra, no fa altra cosa que allò que el Senyor li va manar; que els apòstols varen ensenyar i que Ella ha perpetuat.

De fet, el relat de la seua institució que Sant Pau ens transmet en la 1ª Carta als cristians de Corint comença amb aquestes paraules: “Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor” (1Co 11, 23). Una fórmula semblant empra Sant Pau en la mateixa carta quan indica l’essencial del missatge que ell anuncia: “Us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia ressuscità (1Co 15, 3-4)”.

Pau és conscient que ell no ha inventat la fe i tampoc l’Eucaristia. Tot ve del Senyor: d’Ell ho hem rebut i per això ho transmetem tal com ho hem rebut. La regla de la fe i la celebració de l’Eucaristia són els dos elements que sostenen l’Església, precisament perquè no són obra seua, sinó del Senyor. Quan en l’Església donem més importància a les nostres opinions que a la regla de la fe; quan valorem més el que nosaltres fem que allò que el Senyor fa en el nostre cor; poc a poc l’Església va desfent-se. Les febleses que tenim no són més que una conseqüència de la poca valoració de l’Eucaristia: per a molts batejats, qualsevol cosa és més important el diumenge que la celebració eucarística. Quan es valora la vida sacramental, l’Església creix en santedat, en testimoniatge de la fe, en caritat i en comunió. I és així per una raó: perquè posem al Senyor en el centre de la nostra vida cristiana.

• Doneu-los de menjar vosaltres mateixos

 

En la paraula de Déu que acabem d’escoltar, hem vist dos gestos de Jesús que manifesten un cor ple d’amor. En l’Evangeli, alimenta a una gentada que no té res per menjar; sent compassió d’ells i mana als deixebles que els donen allò que necessiten. En la segona lectura hem vist com el Senyor es dona Ell mateix com aliment als seus deixebles. Tot neix del mateix amor. Són dos gestos inseparables. La multiplicació dels pans anuncia la institució de l’Eucaristia que els deixebles hauran de perpetuar al llarg dels segles i que és l’aliment de vida eterna. L’Eucaristia ens empenta a donar l’aliment als qui estan necessitats; a tota la humanitat. L’amor de Crist és per a tots i ningú no està exclòs del seu cor; qui l’experimenta se sent mogut a estimar.

Per això, avui, dia del Corpus, celebrem la jornada de Càritas, una realitat eclesial per a que l’amor de Crist arribe a tothom. Vull agrair el treball de les més de 700 persones compromeses en la seua tasca en les 35 seus que hi ha al bisbat, que al llarg de l’any passat van acollir, atendre i acompanyar més de 9000 persones. Gràcies a tots els qui amb la vostra generositat ho heu fet possible. Tal vegada, per a molts això és el més important que fa l’Església i ho contraposen a la celebració de l’Eucaristia, però nosaltres no ho podem separar. L’Eucaristia és la font de l’amor; Ella ens arrossega a estimar els altres. Estic convençut que, quan més estiga l’Eucaristia en el centre de la vida de l’Església, més fort serà l’amor amb el que estimem a tothom i, de forma especial, a aquells que més ho necessiten.

• Una Església en camí

 

Al llarg del curs que ara estem acabant, molts cristians de la nostra diòcesi han participat en el procés sinodal al qual hem estat convocats pel papa Francesc. El logo que haureu vist en els cartells de moltes parròquies, presenta l’Església com un poble en camí. Però no caminem sols: si fos així, no sabríem cap on hem d’anar. Caminem acompanyats pel Senyor. Ell és el Camí que ens mostra la Veritat i ens condueix a la Vida. Això és el que expressarem quan acabarem la celebració: mostrarem a tots que som un poble en camí, que anem contents i confiats perquè tenim la certesa que Jesús ens acompanya. Avui no som nosaltres els qui l’acompanyarem: és Ell qui ens acompanya i ens guia.

Sortim als carrers també per manifestar que Crist ha donat la vida per tots i que vol arribar amb el seu amor i la seua benedicció a tots aquells que estan necessitats d’eixe amor. Ningú no està exclòs del seu cor: Ell és aliment per al famolenc; aigua viva per l’assedegat; consol per al qui pateix; llum per a qui es troba a les fosques; pau per a qui està torbat; amor per a qui no té a ningú que l’estime. Per això, avui volem dir a tots: no tingueu por, obriu el vostre cor, les vostres cases i les vostres famílies al Senyor; no sigueu indiferents al seu amor. Ell és el Pa de Vida.

+ Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa