Homilia de la Festivitat de la Mare de Déu de la Cinta

Santa Església Catedral Basílica de Tortosa, 4 de setembre de 2022

– Lectures:

  1. Is 7m 10-14; 8, 10.
  2. Ap 12, 1-10

Ev. Lc 1, 39-47

  • Il·lm. Sr. Vicari General de la diòcesi i Degà del capítol catedralici
  • II. Srs. Membres del capítol catedralici
  • Germans en el sacerdoci
  • Il·lma.. Sra. Alcaldessa de la ciutat. Regidors de l’ajuntament. Autoritats
  • Reina i Reina infantil. Pubilles i pubilletes
  • Primer majordom y membres del la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta
  • Presidenta i membres de la Cort d’honor de la Mare de Déu
  • Saludo de manera especial al Sr. José Miguel Marro, portador de l’estendard principal de l’Arxiconfraria, en reconeixement als 15 anys de dedicació incansable a l’arxiconfraria com a canceller-secretari, així com als borlistes que l’acompanyen. Un honor merescut.
  • La meua salutació especial als pares i mares dels xiquets i xiquetes que avui heu vingut a la catedral a agrair a la Mare de Déu el regal que són per a vosaltres els vostres fills i filles.
  • Germans i germanes tots en el Senyor.

 

  1. Un sentiment que es fa pregària

La celebració de la festa de la Mare de Déu de la Cinta omple de sentiments nobles i entranyables els cors dels tortosins i les tortosines: d’alegria per la festa, que aquest any tornem a celebrar amb normalitat y que estos dies, però especialment avui, expressem en tots els actes que omplen de vida els carrers de la ciutat. Estem contents perquè sabem que si la Mare del Senyor va regalar la Santa Cinta a la ciutat, per a lligar els nostres cors al seu, “fent que el d’Ella i els nostres, en la vida i en la mort, al cel i a la terra, siguin un sol cor”, és perquè abans de donar-nos el seu cíngol, ella ja ens portava a tots nosaltres, els tortosins i tortosines de tots els temps, en el seu cor.

Aquest amor, que avui especialment manifestem amb l’orgull de formar part d’aquesta ciutat, es viu amb més discreció i senzillesa al llarg de l’any: en les pregàries que, en casa o en la reial capella, li dirigim a la Mare del Senyor.

Un poeta tortosí que es deia Gerard Vergés, avi del Gerard Vergés més conegut, en un poema escrit l’any 1928 dedicat a la Verge de la Cinta, en uns jocs florals que es van celebrar aquell any per celebrar el 750 aniversari de la baixada de la Cinta, i que té per títol “lo cant de les candeles”, veu en el signe d’encendre una candela un gest de pregària: “Les llums de les candeles que brillen com estrelles/ en la claror somorta, al peu del vostre altar/ canten un himne místic, i entre ses notes belles/ de precs i de promeses se sent lo volejar”.

Que els sentiments d’alegria i de festa, que avui ens envaeixen, es tornin pregària sincera d’agraïment a la Mare del Senyor, de solidaritat i d’oració per tots aquells que tenim en el cor y que passen per moments de dificultat. Que el Sagrat cíngol, que “del fills de Tortosa és sempre el consol”, els porti a tots l’alegria i l’esperança.

  1. El Fill, regal de Déu i signe de salvació

Totes les dones que apareixen en les lectures de la Paraula de Déu que s’ha  proclamat fa uns moments, esperen un fill. I ho viuen com un regal de Déu per a elles, però no sols per a elles, sinó per a tota la humanitat.

En l’Evangeli són Maria i Elisabet les que comparteixen l’alegria pels fills que esperen. Ho viuen com una benedicció de Déu. Elisabet, a qui abans que a Maria, Déu li havia fet la gràcia de la maternitat quan per l’edat, havia perdut l’esperança, es dirigeix a Maria dient-li: “ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teues entranyes”. La seua alegria és tan gran que és compartida, fins i tot, pel nen que porta en el seu sí, que, davant la presència de Maria “salta d’entusiasme dins les entranyes” d’Elisabet. Maria també expressa la seua alegria entonant el seu càntic: “La meua ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra el Déu que em salva”.

També en la primera lectura, per a assegurar al poble la seua presència salvadora i animar-lo a que confiï en Ell, Déu li dona un signe: “la noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, perquè Déu és amb nosaltres”. El fill de la noia és un senyal d’esperança, un signe que anuncia que Déu no l’ha abandonat. En el llibre de l’apocalipsi, que parla de les lluites i sofriments que els deixebles fidels del Senyor han de sofrir al llarg de la història, la misteriosa dona que apareix gloriosa en el cel i dona a llum és un signe d’esperança per a ells: eixe fill és el que ha de governar totes les nacions i establir el temps de la salvació.

  1. El valor de la vida humana

El Fill de Déu ha volgut nàixer fet un xiquet com qualsevol de nosaltres. Per això, la seua vinguda ens ajuda a comprendre el valor de tota vida humana que comença en el nostre món. Qualsevol ésser humà concebut, encara que no hagi nascut, es persona volguda i estimada per Déu; unida al seu Fill Jesucrist i cridada a la plenitud de la vida i de la salvació. I per això hauria de ser rebuda amb la mateixa alegria, solidaritat i esperança, amb les quals Maria i Elisabet van rebre els seus fills. Elles ens ensenyen com s’ha d’acollir una nova vida. Si ho férem així, el nostre món seria més humà. Els pares no són els amos absoluts dels seus fills. Són el pares, però no poden fer d’ells el que vulguin, ni tractar-los com uns objectes. Tot ésser humà té una dignitat i uns drets que tots han de respectar, començant pels pares. Ells són uns instruments per transmetre la vida, però no són qui decideixen “qui” son els seus fills. Qui crida a l’existència a cada ésser humà, li dona una identitat personal única, una vocació pròpia i el fa digne de ser estimat personalment, és Déu. Els pares no poden oblidar que els seus fills son, sobre tot, fills de Déu. Això posa límits al seu poder de decidir sobre ells.

El primer deure que tots tenim sobre l’altre és respectar el seu dret a la vida. Ningú no té dret a decidir sobre la vida de l’altre. Quan es fomentin amb lleis comportaments que justifiquen l’eliminació d’una vida humana en l’inici o en la seu fi i ho fan tan fàcil, que en realitat ho promouen, les persones i la societat sucumbim a l’egoisme i ens deshumanitzem. Qualsevol ésser humà és un bé per a la societat i el primer deure de tots és acollir-lo i protegir-lo. Quan aquest principi és respectat, la societat es fa més humana i més solidaria. En l’Evangeli hem vist la solidaritat de Maria amb Elisabet i l’alegria que aquestes dues dones comparteixen. Maria, quan se’n va assabentar que la seua cosina, que era una dona gran, esperava un fill, va anar decididament a ajudar-la.

Els cristians, davant la situació cultural en la que ens trobem, hem de ser coherents i actuar en consciència: no podem col·laborar, ni material ni intencionalment (aconsellant, animant o recolzant) en aquelles accions que tinguin com a finalitat l’eliminació d’una vida humana, ni en el seu inici ni en la seua fi. Encara que les lleis ho permetin o ho promoguin, el cristià ha de ser coherent amb la seua fe. El dret a l’objecció de consciència forma part del dret a la llibertat religiosa.

En la nostra ciutat, la devoció a la Mare de Déu de la Cinta ha sigut font d’estima de la vida humana que va a néixer. L’autor del “Cant de les Candeles”, que he citat abans, evoca la pregària d’una mare que espera un fill i que porta una candela a la Mare de Déu de la Cinta: “Una altra de petita sembla que ve a la vida/ s’esforça per a créixer, enlairar-se i brillar/ l’ha portada una mare que esperançada us crida/ quan lo moment s’acosta fecund de deslliurar”.

Benvolgudes germanes i germans: en l’himne a la Mare de Déu cantem que “per ell (lo sagrat cíngol) nostra història  té pàgines d’or”. Una d’aquestes és la cultura del respecte a la vida humana, que ha estat una font d’humanitat i de solidaritat. Que la Mare de Déu continuï protegint tots aquells que venen al nostre món, infongui en els cors dels pares i mares un amor autèntic envers els seus fills, i en la societat la convicció de que la vida humana és el bé més valuós a protegir.

Així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa

X