Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa
en la solemnitat de la Sagrada Família de Natzaret

– Lectures:
1a: Gn, 15, 1-6 ; 21,1-3
Salm: 104, 1.9
2a: He, 8, 11-12.17-19
Ev: Lc, 2, 22-40

MMII senyors membres del Capítol catedralici
Senyora Alcaldessa; regidors de la ciutat
Representants del Patronat Escolar i Obrer de la Sagrada Família
Associació de la Visita Domiciliària de la Sagrada Família
Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta i Cort d’Honor
Representants d’altres associacions i realitats pastorals del Bisbat, que donades les circumstàncies no ens vam poder trobar per felicitar-nos en els dies previs al Nadal, com ho fèiem tots els anys, i aprofitem aquesta celebració de l’Eucaristia per desitjar-nos bones festes i un any nou ple de la gràcia del Senyor.
Germanes i germans tots en el Senyor

En l’ambient de fe propi de les festes de Nadal, que estem vivint d’una manera molt diferent als altres anys, la litúrgia de l’Església ens convida a celebrar des de la fe el misteri de la família de Natzaret, eixa família en la que va nàixer Jesús i, com ens diu l’Evangeli que acaba de proclamar-se, va “créixer i es feia fort”, en la que va arribar a ser un home “entenimentat” i va rebre “el favor de Déu”. Acompanyat per Maria i Josep, el Fill de Déu, que va fer seua la nostra humanitat, va anar progressant en les virtuts que feien d’Ell l’home perfecte, i va anar obrint el seu cor al Pare, disposant-se a complir la seua voluntat.

1. Els models de la fe

La Paraula de Déu que s’ha proclamat ens parla de dos matrimonis: un de l’Antic Testament, format per Abraham -que és el model de l’home de fe de l’antiga aliança- i Sara; i un del Nou Testament, format per Maria i Josep. La segona lectura ens ajuda a descobrir quin és l’element comú que uneix a eixos dos matrimonis: la fe en Déu; una fe que els porta a confiar en Ell en tots els moments de la vida, amb la certesa que sempre compleix les seues promeses de salvació; una fe que els ajuda a mantindre l’esperança enmig de la foscor; una fe que porta a l’acceptació i l’obediència a la seua voluntat, fins i tot quan aquesta es fa difícil de comprendre; una fe que els porta a fiar-se més d’Ell que de la pròpia manera de veure les coses.

Per la fe –ens diu la segona lectura- Abraham va sortir del seu país i, a l’igual que Sara, “va creure en la fidelitat de Déu”; per la fe, quan Déu li demanà sacrificar el seu fill, va creure perquè “confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort”. La fe d’Abraham és la fe d’algú que hi confia a cegues, sense demanar explicacions. La fe de Maria i Josep no és menys que la d’Abraham. Per la fe, Maria va respondre a l’àngel “sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teues paraules”. Per la fe, Josep va acollir Maria a casa seua, va anar a Egipte, va tornar i es va establir a Natzaret. Per la fe va servir Déu fent-se servidor de Jesús.

La fe viscuda va ser el vincle més fort entre Abraham i Sara, i entre Maria i Josep. Junts van superar les dificultats, es van estimar. I és que la fe no separa els esposos. Al contrari. El vincle d’amor que els uneix es fa més fort, sobre tot en els moments de la prova i la dificultat.

2. Transmetre la fe en la família

Sens lloc a dubte, un dels reptes pastorals que tenim a l’Església és superar les dificultats en la transmissió de la fe. Déu pot donar la gràcia de la fe per camins insospitats, però ordinàriament ho fa pels àmbits on les persones naixen, creixen i s’eduquen. Transmetre la fe no es redueix a transmetre una ideologia. La fe és una actitud davant la vida, en la que la confiança en Déu i en el seu amor és lo més decisiu. Una fe sòlida sols es pot rebre en àmbits on es fa vida, en els quals és quelcom important i no queda relegada a un lloc secundari o marginal.

En  una societat com la nostra, que culturalment no està ja configurada per una visió cristiana de la vida, el testimoni és l’únic camí per transmetre la fe, i ha de començar dins la llar familiar. Els xiquets i joves no poden percebre-la com quelcom que es viu fora de casa però no té cap importància en el si de la família. La pandèmia i els confiaments que hem viscut, les dificultats que estem tenint actualment per realitzar amb normalitat la catequesi, no ens deurien preocupar si en les famílies la vivència de la fe fos important.

Maria i Josep van ajudar Jesús a créixer en fortalesa, en saviesa i en gràcia davant Déu i els homes, perquè van viure eixa fe, eixa confiança, dins la seua llar. La fe viscuda ajuda a créixer en humanitat i en tot allò que dignifica a l’ésser humà, a no perdre l’alegria, perquè l’alegria és més gran quan es descobreix la missió que Déu ha preparat per a cadascú de nosaltres i la fem vida. Demanem al Senyor avui per les famílies cristianes. Que no tinguin por d’obrir els cors dels seus fills a la voluntat de Déu, que no tinguin por ni vergonya de viure la fe dins de casa. Si ho fan descobriran que el Senyor els uneix més i els dona més fortalesa per a superar les dificultats.

3. Sant Josep

El passat 8 de desembre, el papa Francesc va decretar un any dedicat a Sant Josep per commemorar el 150è aniversari de la seua dedicació com a patró de l’Església universal. La carta que ens ha dirigit té un títol bonic: “Amb cor de pare”. Josep va estimar Jesús. Ser pare no és quelcom únicament biològic. La paternitat biològica no educa si no esdevé una paternitat espiritual. Igual que Josep va estimar Jesús amb cor de pare, els pares han d’estimar els fills amb cor de pare.

El Papa, en la seua carta, va comentant les actituds que configuren eixa paternitat espiritual:

• La tendresa. Jesús va aprendre en Josep d’una manera humana la tendresa del Pare. “Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels” (Sl 103,13). Ho va experimentar humanament visquent amb sant Josep. Estimant a Maria i a Josep va créixer també en l’amor a Déu.
• Acceptar que la seua voluntat es fa present en les contrarietats i en les dificultats.
• Obediència a la voluntat de Déu. En eixa obediència de Josep i de Maria, Jesús va aprendre a obeir el seu Pare. I en la seua obediència a Maria i Josep creix en senzillesa i humilitat.
• Acollir de cor: Josep va acollir Maria sense condicions, sense entendre massa el que havia passat. I també a Jesús com a fill seu. Va acollir a les persones que Déu li havia confiat, sense demanar explicacions, amb un cor ple d’amor. Josep tenia un cor de pare i un cor d’espòs. Maria i Jesús eren el seu tresor més gran. La seua estima el va portar a prendre decisions valentes: acollir-los, anar a Egipte per salvar la vida de Jesús, tornar a Natzaret. És eixe cor de pare el que el porta a arriscar i sacrificar-se per ells.
• Un pare treballador. D’ell va aprendre Jesús el valor, la dignitat i l’alegria de guanyar-se el pa amb el treball.
• Lliurar la vida d’una manera discreta. No es va apropiar del fill com si fos una cosa seua, sinó que el va animar a seguir el seu camí en fidelitat a la voluntat de Déu.

Josep va tindre un cor de pare, perquè es va lliurar d’una manera total, absoluta; oblidant-se d’ell mateix es va donar confiadament, sense perdre la confiança en Déu, ni en Maria, ni en Jesús. I això no el va portar a ser menys feliç, sinó més. Quanta felicitat hi hauria en les famílies, quanta alegria, si es visqueren aquestes actituds de sant Josep!. Que aquest any, que som convidats a contemplar i aprofundir en el significat de la seua figura i en el seu missatge, ens ajude a tots a créixer en humanitat i en fe.

Avui posem davant la mirada de la família de Natzaret a les nostres famílies; a les que sofreixen; a les que al llarg d’aquest any, i encara avui, estan vivint moments de dolor, d’aïllament, provocat per la pandèmia; a les persones que s’han lliurat per servir als malalts. A tots els posem sota la mirada de la família de Natzaret. Que aquesta Família sigui la protecció i el model per a tots. Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa