Homilia de Divendres Sant 2021

– Lectures:
1ª: Is 50,13-53,12
Salm 30,2-6; 12-13;15-16;17;25
2ª: He 4,14-16;5,7-9
Ev: Jo 18,1-19,42

MMII Srs. membres del Capítol catedralici
Germanes i germans tots en el Senyor

1. La Creu, lloc d’humiliació

La litúrgia del Divendres Sant és tota ella una invitació a mirar al Crucificat. En el relat de la passió segons Sant Joan -que acabem d’escoltar- hem vist que quan el soldat li havia traspassat el costat, i a l’instant havia sortit sang i aigua, es va complir l’escriptura que deia “Miraran aquell que han traspassat” (Jn 19,37). Això és el que avui fem els creients de tot el món: Jesús, clavat en la creu, atreu les mirades de tota la humanitat.

La Paraula que s’ha proclamat ens guia a fer una contemplació d’aquest fet des de la fe. Allò que primer es veu en el Crucificat és un home desfigurat, que no sembla home, que –com ens ha dit el profeta Isaïes- no té aspecte atractiu, menyspreat i rebutjat pels homes; home fet al dolor i acostumat a la malaltia; tingut per no res; triturat pel sofriment; provat en tot malgrat no haver comès cap pecat; injustament condemnat, escarnit, torturat, assassinat; un home amb qui el soldat, fins i tot després de la mort, s’encarnissa traspassant-li el costat; humiliat, executat, enterrat entre els malfactors i injustos malgrat no haver tingut mai als llavis la perfídia. La creu ha estat per a Ell un instrument de tortura, de mort, d’humiliació, de condemna. Davant d’aquesta visió no podem romandre indiferents, com tampoc podem romandre indiferents davant l’espectacle d’un món que encara avui continua crucificant, humiliant, menyspreant tants innocents, servint-se del poder i de la mentida, i buscant raons per justificar-ho. La creu de Jesucrist com a lloc d’humiliació no és únicament quelcom del passat, també es dona en el món d’avui.

2. La creu, lloc d’exaltació

Però podem mirar a Jesús amb una mirada diferent. No sols veient el que el món fa amb Ell, sinó entrant en el seu cor i en el cor del Pare: mentre que el món el té per un “home castigat que Déu assota i humilia” (Is 53,4), en realitat era Ell qui s’humiliava i no obria la boca; qui callava com els anyells portats a matar o les ovelles mentre les esquilen; qui es compadia de les nostres febleses i no obrava amb violència; qui, durant el procés, no deixa de proclamar la veritat sobre Ell mateix i sobre la seua missió; qui manté una coherència que desconcerta als seus perseguidors. En realitat, no era el món qui l’humiliava a Ell, era Ell qui voluntàriament s’humiliava.

Per això, per a Ell la creu no ha estat únicament un lloc d’humiliació, sinó també d’exaltació, on la perfecció de la seua humanitat s’ha revelat plenament. La creu és el lloc on el servent de Jahvé ha estat elevat i posat molt amunt (Is 52,13); és l’altar on el gran sacerdot ha estat provat en tot i, després d’intercedir davant Déu per nosaltres, ha estat escoltat per la seva obediència, com ens ha dit l’autor de la Carta als Hebreus; és el tron on el Rei de la veritat i de la vida, de la santedat i la gràcia, de la justícia, l’amor i la pau, ha estat entronitzat perquè tota la humanitat pugui contemplar-lo i seguir-lo pels camins que porten a Déu; és el lloc on s’ha revelat la imatge més autèntica d’un Déu que mostra al món la immensitat del seu amor en Jesucrist.

3. La creu, font de gràcia

Una tercera mirada al Crucificat ens porta a veure la creu com a font de la Gràcia. El profeta Isaïes ens ha dit que “el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres” (Is 53,11). L’autor de la Carta als Hebreus ens ha dit que Jesús s’ha convertit, per la seua passió, “en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten” (He 5,9). L’evangelista sant Joan ens ha narrat que del seu costat obert ha sortit una font de sang i d’aigua. De la creu, del Crucificat, ens vénen tots els béns i totes les gràcies que, dins d’un moment, en la pregària universal, demanarem per a tota la humanitat: que l’Església doni testimoni del Senyor; que el Papa i els ministres de l’Església sapiguem servir fidelment al poble de Déu; que aquells que encara no són membres del poble de Déu però creuen en Jesucrist (els catecúmens i els cristians d’altres esglésies i confessions) arriben a la plenitud de la unitat cristiana; que el poble de l’antiga aliança arribe a conèixer i confessar a Jesucrist com a Senyor; que els creients de totes les religions arriben a adorar al Déu viu i veritable; que els no creients arriben un dia a conèixer Déu i a creure en Ell; que els governants governen amb justícia i veritat; que tots aquells que estan passant per moments de sofriment i dificultats experimenten l’amor i el consol de Déu. Eixes són les gràcies de la salvació que vénen de la creu i poden transformar el món, que poden sembrar la llavor d’una vida nova en el cor d’una humanitat sovint tan allunyada de Déu.

La creu no és únicament un instrument de tortura, és el lloc d’exaltació i font de la salvació. Per això, quan contemplem al Crucificat, ens hem de preguntar: ¿mereixíem que Déu fes tot això per nosaltres? ¿No ens ha estimat més del que mereixem? ¿No ha pagat per nosaltres un preu molt més alt del que valem? La creu mostra la immensitat d’un amor capaç de vèncer la duresa del nostre cor i obrir-lo a la gràcia de Déu.

Que la contemplació i l’adoració de la creu ens porte a l’agraïment i ens done força per poder caminar en una vida nova.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa