Homilia de Dijous Sant 2022

– Lectures:
1ª: Ex 12,1-8.11-14
Salm 115,12-18
2ª: 1Co 11,23-26
Ev: Jn 13,1-15

Benvolguts germans en el sacerdoci

Germans i germanes tots en el Senyor

1. La celebració de la Pasqua

 

Com hem escoltat en la primera lectura, per al poble d’Israel, la celebració de la Pasqua era la festa més important de l’any: “Per a vosaltres -diu Déu a Moisés- aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any”. Feien memòria de la sortida d’Egipte, del pas de l’esclavatge a la llibertat. Es tracta d’una memòria plena d’agraïment a Déu: ells saben que si són lliures és perquè Déu els ha alliberat. Aquella llibertat era un signe de la llibertat plena que Déu ens ha donat en el seu fill Jesucrist. El pas de l’esclavatge a la llibertat anunciava el pas de la mort a la vida, del pecat a la gràcia. Per això nosaltres també celebrem la Pasqua i ho fem amb agraïment, perquè sabem que eixa vida que hem rebut no l’haguérem aconseguida per les nostres forces: ens ha estat donada en Jesucrist. Igual que el poble d’Israel es reunia formant una família per a la celebració de la Pasqua, també nosaltres ho fem aquests dies per fer memòria i proclamar la mort del Senyor, que ha estat per a nosaltres la font de la vida.

Si per al poble d’Israel, el guia que el va portar a la llibertat va ser Moisés; nosaltres també en tenim un nou Moisés: Jesús, que inicia i consuma la nostra fe. És gràcies a Ell, que ha sofert la mort i vencent-la ha passat a la Vida, que nosaltres hem entrat en el Regne del Cel, lliures de l’esclavatge del pecat i de la mort. Jesús ens ha obert les portes del Regne i ho ha fet d’una manera sorprenent: ha viscut la seua pròpia Pasqua; ha recorregut abans que nosaltres el camí cap a la llibertat; ha experimentat la nostra mort per passar, el primer de tots, a la vida i poder així oferir-nos la seua Vida, la seua gràcia, la verdadera llibertat dels fills de Déu. Per això, la celebració de la nostra Pasqua és, en realitat, la celebració de la Pasqua del Senyor. Sense Ell no celebraríem la Pasqua, no seríem poble dels redimits, no seríem família de Déu. Per això, aquests dies, la nostra mirada està fixa en Jesús: Ell és l’autor i el consumador de la nostra fe.

2. Saber

La Pasqua del Senyor, el camí que el portarà d’aquest món al Pare, comença el vespre del Dijous Sant. Jesús sap que la seua vida arriba a la fi, que la seua missió sobre la terra va a consumar-se amb el lliurament d’Ell mateix, fins al punt de donar la seua vida. Jesús ho sap i segueix el seu camí fins a la fi. L’Evangeli que hem escoltat comença amb aquestes paraules: “Jesús sabia que havia arribat la seua hora, la de passar d’aquest món al Pare” (Jn 13,1). Tot el que Jesús fa i diu a partir d’aquest moment, té una gran importància. Per això, en aquests últims instants de la seua vida expressa els seus sentiments envers els seus deixebles i la humanitat. Jesús viu els seus últims moments sabent el que fa, plenament conscient de la seua missió i cada gest i cada paraula, ens parlen de l’actitud amb què afronta la mort. A Ell no li lleven la vida; és Ell qui la dona voluntàriament.

3. Estimar

Jesús va caminar cap a la mort estimant: “Ell, que sempre havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn. 13, 1). Els moments dramàtics de la seua passió i de la seua mort no el porten a deixar d’estimar a la humanitat ni a eixos deixebles que Ell sabia que anaven a abandonar-lo. Ben al contrari: la mort es manifestarà com a revelació de la plenitud del seu amor. Si volem saber com estimem una altra persona, ens hem de preguntar què estem disposats a fer i a sacrificar per ella. Quan no renunciem a res per l’altre, és que no l’estimem. Jesús, en donar la vida, està dient-nos fins a quin punt ens estima: un amor sense límits. Eixa és la clau per entendre la seua vida i la seua mort. Abans de morir, ens deixa el testament del seu amor: l’Eucaristia, que és el seu cos entregat i la seua sang vessada per nosaltres. En Ella està tot l’amor de Crist envers la humanitat. Rebre-la és valorar l’amor que Crist ens té. La indiferència envers ella ho és envers l’amor de Crist: és un gest d’ingratitud. Rebre l’Eucaristia és, en canvi, un gest d’agraïment al Senyor. Que en aquest tridu pasqual el Senyor ens done la gràcia de conèixer el seu amor.

4. Servir

Abans de la seua passió, Jesús havia dit als deixebles que no havia vingut a ser servit, sinó a servir i donar la vida en rescat per molts. No es va acontentar en fer-se el nostre germà, va voler ser el nostre esclau. Abans de la passió va rentar també els peus dels deixebles: Ell, el Mestre i Senyor ens ha rentat els peus i ens ha donat exemple perquè nosaltres ho fem tal com Ell ens ho ha fet. La mort del Senyor és un camí d’humilitat i de servei.

En aquest gest, el Senyor ens diu quin ha de ser el camí dels deixebles i de l’Església. Als ulls del Senyor, els més grans són aquells que es fan servidors dels altres. Si els cristians això ho vivim, estem manifestant que som autèntics deixebles seus i que l’Eucaristia que celebrem la fem vida perquè ens porta a actuar amb els mateixos sentiments que van dur al Senyor a donar la vida per nosaltres.

5. Fer memòria

 

“Tingueu aquest dia com un memorial” diu el Senyor a Moisés i Aaron en relació amb la celebració de la Pasqua. “Feu això per celebrar el meu memorial” diu el Senyor als deixebles després de la institució de l’Eucaristia. Fer memòria és portar al cor, perquè no perdi actualitat en la nostra vida allò que és important per a nosaltres. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia, portem al cor l’amor del Senyor, es fa present en cadascú de nosaltres la seua salvació. Un cristià que no fa memòria del Senyor en l’Eucaristia, s’allunya d’Ell, oblida el seu amor i acaba perdent l’alegria de sentir-se salvat per Ell. Que la celebració d’aquesta Pasqua ens ajudi a viure cada dia més en la seua amistat.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa