Solemnitat del Corpus Christi

-Ex 24, 3-8
-Sal 115
-He 9, 11-15
-Mc 14, 12-16. 22-26

– Il.lm. Sr. Vicari General, membres del capítol catedralici, Rectors de les parròquies de la Ciutat, germans en el sacerdoci.
– Sr. Alcalde i autoritats de la ciutat, Confraria de la Mare de Déu de la Cinta i Cort d’Honor, membres de les distintes associacions eucarístiques presents en la nostra diòcesi.
-Benvolguts xiquets i xiquetes que durant les últimes setmanes heu viscut l’alegria de participar per primera vegada en l’Eucaristia i que avui assistiu a aquesta festa del Corpus Christi. No oblideu que quan Jesús se vos dóna en l’Eucaristia us està oferint la seua amistat i està esperant que també vosaltres desitgeu ser cada dia més els seus amics. És per a tots nosaltres una gran alegria veure-us avui aquí acompanyats dels vostres pares i familiars.
-Germans i germanes en el Senyor.

1. El major tresor de l’Església

La festa que avui celebrem té un caràcter singular. L’Església, que celebra diàriament l’Eucaristia, perquè sap que el Cos i la Sang del Senyor són l’aliment que ella necessita per a viure, avui dedica un dia de festa per agrair al Senyor el do d’aquest admirable sagrament, per recordar a tots els cristians que no hem de perdre de vista la grandesa d’aquest ministeri.

Els éssers humans tendim a menystindre les accions que realitzem cada dia i que formen part de la nostra vida quotidiana. El que fem cada dia fàcilment podem arribar a viure-ho d’una manera rutinària. Açò ens pot ocórrer amb l’Eucaristia. La senzillesa i la quotidianitat ens pot portar a oblidar que darrere d’aquests senzills elements d’un poc de pa àzim i una copa de vi, “hi ha tot el bé espiritual de l’Església, és a dir, el mateix Crist, la nostra Pasqua i pa vivent, per mitjà de la seva Carn, vivificada i vivificant per l’Esperit Sant, dóna vida als homes” (PO núm. 5). El millor i el més valuós que els cristians podem oferir al nostre món és a eixe Crist, que ha volgut quedar-se amb nosaltres en aquest sagrament, i a qui els cristians aprenem a conèixer i a estimar més cada vegada que ens acostem a rebre’l.

2. Acollir el do del Senyor

Què fem els cristians cada vegada que ens acostem a l’Eucaristia? En l’Evangeli hem escoltat el relat de l’últim sopar, tal com ens el narra l’evangelista Sant Marc. Pensem que nosaltres som aquells deixebles als qui el Senyor envia a preparar el sopar pasqual i als qui invita també a participar-hi. Us demano que reflexionem breument en dos detalls d’aquesta narració evangèlica i que imaginem els sentiments que tindrien aquells deixebles durant aquell sopar que van compartir amb el Senyor abans de la seua passió.

El Senyor envia als seus deixebles a preparar el sopar pasqual. Però quan arriba el moment del sopar, qui ocupa el centre és Jesús. L’important no és el que els deixebles han fet o fan en el transcurs del sopar, sinó el que fa el Senyor. Els apòstols ho han preparat tot. Ells han d’estar preparats, però preparats per rebre el do del Senyor. Aquest detall ens invita a considerar què ha de ser lo decisiu cada vegada que participem de l’Eucaristia. L’important no és el que nosaltres fem, sinó el que fa el Senyor; no el que nosaltres aportem o li donem al Senyor, sinó el que rebem d’Ell. Si nosaltres ens constituíssim en actors principals de l’Eucaristia i convertim en una obra nostra quelcom que és una acció només del Senyor, fàcilment ens oblidem del mateix Crist i arribem a pensar que les nostres accions i els nostres projectes, i no la gràcia del Senyor, és el que salvarà al nostre món.

Hi ha un segon detall. El Senyor envia als seus deixebles perquè preparen el sopar en el qual es menjava l’anyell pasqual. Però quan l’evangelista ens narra com discorre el sopar, el centre de l’acció, allò que Jesús reparteix als seus deixebles no és l’anyell pasqual. El centre l’ocupa el pa i el vi, el cos i la sang vessada del Senyor. Estem davant del do que el Senyor fa de si mateix, de la seua persona i de la seua vida. Estem davant d’un gran misteri: el pa i el vi es converteixen en el cos i la sang del Senyor i el mateix Senyor es converteix en aliment dels seus servents. No som dignes d’un do tan gran. Per això, participar en l’Eucaristia no pot convertir-se en una obligació, sinó que és acollir un regal que ens fa el Senyor, davant del qual no podem més que sentir-nos indignes per la nostra pobresa. No visquem l’Eucaristia com una obligació, sinó amb la gratitud de qui rep un regal que no haguera pogut imaginar. Convertir l’Eucaristia en una obligació és desconèixer el seu significat més profund.

3. Sang de l’Aliança

Les dos primeres lectures ens parlen d’una aliança segellada per la sang. A l’Antic Testament, l’aspersió de l’altar i del poble amb la sang del mateix animal sacrificat és el signe de l’aliança entre Déu i el seu poble. Déu i el poble estan units com si es tractés de membres d’una mateixa família, com aquells que comparteixen una mateixa sang. En la segona lectura, l’autor de la Carta als Hebreus ens parla de la sang de Crist, que és la sang de la nova i definitiva aliança. És la sang de Crist la que uneix definitivament a Déu i a la humanitat.

L’Eucaristia ens uneix a Crist amb una unió tan real i tan profunda que ens converteix en membres del seu cos. Si volem estar units a Crist no abandonem l’Eucaristia. Qui l’abandona s’allunya cada dia més del Senyor en el seu cor i en la seua vida.

Ja que l’Eucaristia ens uneix a Crist, ens porta a compartir les seues mateixes actituds, els seus sentiments d’amor a tots els homes i especialment als més necessitats i als més pobres. Avui, dia del Corpus Christi, som invitats a compartir els nostres béns amb els més necessitats col·laborant amb Caritas. L’Eucaristia es fa vida quan eixampla el nostre cor i ens porta a incloure en ell als més pobres i necessitats de l’amor de Crist. Siguem generosos en la nostra solidaritat amb els pobres.

4. Caminar acompanyats per Crist

Un ritu característic d’aquesta festa del Corpus Christi el constitueix la solemne processó que recorre els carrers dels nostres pobles i ciutats. És un signe molt expressiu del que és l’Església: som un poble que camina pel món alegre i confiat, perquè ens sentim acompanyats pel Senyor i això ens infon seguretat i confiança. L’important de la processó no és que acompanyem el Senyor, sinó que tenim la certesa que, encara que siguem pocs i visquem la fe en un món a vegades tan allunyat del Senyor, estem contents perquè Ell no ens abandona: ve amb nosaltres i camina al nostre costat.

Però la processó té un segon significat. Crist vol arribar a tots, vol dir a tots els homes, i no sols a qui participem habitualment en l’Eucaristia, una paraula:
-Als qui s’han allunyat d’Ell avui els diu: veniu, la taula està preparada
-Als cansats i abatuts els diu: veniu a mi els que esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.
-Als qui no troben el camí en la seua vida els diu: jo sóc el camí
-A aquells que busquen la veritat els diu: jo sóc la veritat
-Als qui tenen fam de justícia els diu: jo sóc el pa de vida
-Als qui tenen set d’un món millor els diu: veniu a mi tots els assedegats. Del meu costat obert brolla una font on tots esteu invitats a beure
-A tots els homes i dones del nostre món els diu: jo sóc la vida.

Demanem al Senyor que el nostre món no siga indiferent a aquesta invitació que Ell ens fa per a participar en el banquet del seu Cos i de la seua Sang.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.