Homilia de Mons. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la festa de la Mare de Déu de la Cinta

– Lectures:

1ª: Is 7,10-14;8,10
2ª: Ap 12,1-10
Ev: Lc 1,39-47

Il·lm. Sr. Vicari General de la diòcesi
Membres del Capítol catedralici
Germans en el sacerdoci
Sra. Alcaldessa de la ciutat, regidors i autoritats
Saludo a la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta, especialment a la Primera Majordoma, així com a la Cort d’Honor de la Mare de Déu
Una salutació especial als portadors de l’Estendard de la Mare de Déu de la Cinta, dirigida també a totes les realitats i persones a les que representeu, que us heu comportat i esteu comportant-vos com autèntics servidors de les persones més necessitades i vulnerables i de tota la societat en aquest temps de pandèmia: el personal sanitari, els treballadors de les residències d’ancians i els cossos de seguretat. Agraïm el vostre treball i us demanem que continueu fent-lo amb eixe esperit de servei, com ho heu fet fins ara.

1. Una celebració històrica

La solemnitat de la nostra patrona ha estat aquest any certament un esdeveniment històric, un d’eixos moments dels que es parlarà en el futur. Quan els historiadors repassin la història de les festes de la Mare de Déu de la Cinta es recordarà el 2020 com un any en el que no va haver els actes festius que omplen de vida i d’alegria els carrers de Tortosa; com l’any que no es va celebrar la solemne processó, ni l’entrada de la imatge de la Mare de Déu i de la Santa Cinta en la catedral, eixe moment tan emotiu de la nostra festa; com l’any que, per la situació que estem vivint, les festes patronals es van reduir pràcticament a les celebracions litúrgiques, amb uns petits signes que ens recorden els seus elements tradicionals.

I tot es deu a una pandèmia que ens ha vingut de sobte i amb una virulència que no esperàvem. Recordarem, o recordaran les generacions que vindran, que aquesta situació crèiem que era quelcom propi d’èpoques passades i que nosaltres, que vivim en una societat en la que la ciència ens dona seguretat, ja no teníem el perill de passar per aquesta experiència. I és en aquest segle XXI quan estem vivint una situació que ens recorda la nostra petitesa i que ha transformat profundament la nostra vida de cada dia: la manera de relacionar-nos amb els altres, els hàbits socials, i altres aspectes tan importants per a les famílies com l’educació, el treball o la relació amb les persones grans. Recordem per exemple als ancians de les residències, que tenen greus dificultats per a relacionar-se normalment amb els seus familiars. Som conscients del sofriment que aquesta pandèmia ha portat a tantes famílies: a les de les persones que han mort, a les d’aquelles que han patit o estan patint la malaltia, a les famílies d’aquelles que pateixen o patiran les conseqüències que tindrà en la economia.

Però nosaltres no ens podem resignar a no celebrar la festa de la Mare de Déu de la Cinta malgrat la incertesa del futur immediat en la que també ens trobem. A nosaltres, que ens agrada trobar solucions ràpides, que som d’una mentalitat que busquem l’eficàcia en totes les coses, ens costa viure en la inseguretat, i ara estem experimentant la inseguretat de no saber com ni quan acabarà tot això.

Però malgrat tot estem celebrant l’Eucaristia en honor de la Mare del Senyor, i ho fem perquè com diu Mn. Tomàs Bellpuig dirgint-se a Ella en els goigs: “Ho sou tot per nostra terra”, perquè

“qui té la sort de nàixer ací
té d’amant fill de Maria
tant com té de tortosí,
pos duu l’ànima lligada
per la Cinta des del bres”

2. Maria és un model de fe

En aquests moments històrics els creients necessitem, més que mai, dirigir una mirada de fe a Maria. Ella ens ajuda a viure aquesta situació des d’una confiança absoluta en Déu, el nostre Salvador. Per a nosaltres aquest pot ser també un moment de gràcia, un moment per a purificar la nostra vida, la nostra relació amb Déu, la nostra relació amb els altres.

En l’Evangeli hem escoltat com Elisabet rep la visita de Maria com una gràcia que considera quelcom immerescut (qui sóc jo perquè em visite la Mare del meu Senyor?). I dirigint-se a Maria, li diu: “feliç tu que has cregut!”.

La fe i la confiança en Déu és la font d’alegria i d’autèntica felicitat per a Maria. La seua fe és viscuda amb humilitat. Per això respon a la seua cosina, no enumerant les pròpies grandeses o els propis mèrits, sinó proclamant les grandeses del Senyor: “la meua ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva”. Ell (continua dient) “ha mirat la petitesa de la seua serventa”. La fe autèntica porta a proclamar la grandesa del Senyor i a reconèixer la pròpia petitesa. Sols la fe que ens porta a viure amb humilitat i a confiar en Déu més que en nosaltres mateixos és la que ens fa feliços, és la que porta la pau al nostre cor.

Tal vegada estem en una situació cultural que ens porta a creure tant en nosaltres mateixos que pensem que no necessitem creure en Déu. Qui pot creure en Déu? Pot creure en Déu aquell que s’arrisca a viure en tots els moments des de la gràcia de Déu, aquell que sap reconèixer que tot el que té ho ha rebut de Déu i, per tant, la seua vida té sentit vivint-la amb un sentiment de gratitud al Senyor, perquè a la gràcia de Déu estem cridats a respondre amb l’agraïment.

En estos moments històrics tal vegada la Mare del Senyor ens convida a recuperar una fe autèntica, eixa fe que omple el nostre cor d’alegria: la fe dels senzills, dels humils, d’aquells que reconeixen la pròpia petitesa, d’aquells que no es creuen ser més del que són, la dels qui es fan servidors dels altres i viuen el seu servei amb alegria i amb generositat. Hem escoltat com Maria, quan va saber que la seua cosina estava necessitada de la seua ajuda, se’n va anar, ens diu l’Evangeli d’avui, decididament a la muntanya, és a dir, sense pensar-s’ho. Perquè el servei generós i desinteressat és el que es fa decididament, és el que naix espontàniament d’una fe viva. Tant de bo que aquesta situació tan dramàtica per a tantes persones, de tanta incertesa per a tota la societat, ens ajude a recuperar aquesta autenticitat que ens dona joia i fa que el nostre món pugui arribar a ser molt millor.

3. Maria és un senyal d’esperança

En la Paraula de Déu que s’ha proclamat, Maria, anunciada en la noia que espera un fill de la que ens parla el profeta Isaïes; i en eixa dona gloriosa que està a punt d’infantar un noi i que ens mostra la visió de l’Apocalipsi, és un senyal d’esperança que Déu ha donat a tota l’església i a tota la humanitat. Per a eixa Església prefigurada en el poble d’Israel, que pateix dificultats en el caminar de la història, Maria és senyal d’esperança. I no perquè no hagi passat per la prova del dolor -el seu dolor va ser tan fort, tan dur com el que podem imaginar en qualsevol persona- sinó perquè la seua fe va ser més forta que el seu sofriment.

Els sofriments i les proves que l’Església i cadascú de nosaltres vivim, no són altra cosa que una prolongació dels dolors i sofriments de Maria. Però Ella ens ensenya que la prova no ens ha de portar a allunyar-nos de Déu, sinó a confiar més en Ell; que eixe Déu és la vertadera meta del camí de la vida; que Ell és la llum que està al final del nostre pelegrinatge per aquest món. La fe senzilla del poble ha viscut amb naturalitat aquestes certeses. És eixa convicció la que ens porta a dir que el sagrat cíngol que

“al cor de la Verge lliga els nostres cors,
fent que el d’Ella i els nostres,
en la vida i en la mort,
al cel i a la terra,
siguin un sol cor”,
és “dels fills de Tortosa sempre el consol”.

Sota la mirada de la Mare del Senyor posem a tots aquells que més necessiten sentir el seu amor, als que més estan patint o han patit les conseqüències d’aquesta pandèmia. Que Ella no els abandone i sigui per a ells sempre consol.

Que així siga.

+ Mons. Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa