HI HA POCS SEGADORS PER A UNA COLLITA ABUNDANT 18-06-2023

En reprendre avui el temps litúrgic dels diumenges durant l’any, la primera lectura ens crida a escoltar i meditar el fonament històric, pedagògic i teològic, de l’Aliança del Sinaí. El capítol 20 del llibre de l’Èxode amb la presentació del Decàleg ve evidentment precedit pel capítol 19 amb el record de l’encàrrec del Senyor a Moisès. Comunica això als israelites: “Si m’escolteu i observeu les condicions de la meva Aliança, sereu la meva possessió personal, el meu reialme sacerdotal”.

La proposta del Senyor a la casa de Jacob (“Sereu la meva nació sagrada”) resta condicionada al compliment de l’exigència d’observar i complir les condicions de l’Aliança. Cal parlar millor de proposta divina d’Aliança per agraïment, més que de manaments imposats unilateralment per Déu.

Només des de l’agraïment cordial i conscient es pot signar el pacte d’aliança amb Déu Salvador.

Cal per això notar que el fonament de l‘Aliança proposada és el record agraït  de l’experiència històrica viscuda: Heu vist el que Jo, el Senyor, he fet amb els egipcis -els vostres opressors- i com us he pres sobre les ales i us he portat fins a mi, veritable Terra Promesa de la vostra llibertat.

Pels cristians la prova suprema de l’amor de Déu ja no és l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte sinó la mort de Jesucrist: Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres. Perquè realment ningú té un amor més gran que el qui dóna la vida pels qui estima (Jn 15,13).

És així com Ell ens ha fet justos per la sang de Crist. Per això estem ara reconciliats amb Déu al preu de la mort del seu Fill, i no pels mèrits nostres. D’aquesta situació objetiva neix l’esperança ferma de què, ja reconciliats en Crist, també serem salvats gràcies a la seva vida.

Si l’amor misericordiós de Déu és el que ens reconcilia amb Ell, també és aquest amor el que mou Jesús quan, en veure aquella multitud de gent malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor, se n’apiadà: però amb compassió activa que no es limita a un sentimentalisme estèril.

Llavors crida els seus deixebles a prendre consciència de la situació: La collita es abundant però hi ha pocs segadors. D’on ve la garantia de collita abundant? Del Senyor quan, a la paràbola del sembrador assegura que, si la llavor de la paraula cau en terra bona llavors dóna fruit del trenta, seixanta o cent per un (Mt 13,8).

Després del gran Discurs del Regne o Sermó de la Muntanya amb les Benaurances com a pauta fonamental, l’evangelista Mateu presenta el Discurs de la Missió (Mt 9,35-10,42) fonamentat en l’elecció dels Dotze deixebles als quals crida perquè siguin les columnes del nou Poble Elegit.

Cridà els Dotze i els donà poder de treure els esperits malignes: no és un poder autònom adquirit amb el mèrit de les seves qualitats sinó regalat pel Senyor. Amb una finalitat ben clara: alliberar els oprimits pel Maligne retornant-los a l’harmonia benefactora de la connexió amb Déu.

Segons el pla de Déu, la seva força salvadora havia de ser oferta en primer lloc als fills d’Abraham que fou elegit el primer perquè, a través d’ell la salvació de Déu arribés finalment a totes les nacions de la terra (Gn 12,1-3).

El projecte inicial de Déu amb Abraham al començament de la Història de Salvació serà reprès pel Ressuscitat quan a l’Ascensió anuncia als deixebles que rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8).

La preferència inicial per les ovelles perdudes del poble d’Israel  l’hem de viure avui amb el testimoniatge engrescador envers tants germans nostres que, com els d’Emmaús, s’han refredat en la militància apostòlica i en el nodriment eucarístic.

 José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà