HE VINGUT PERQUÈ LES OVELLES TINGUIN VIDA 30-04-2023

En l’esquema general dels Fets d’Apòstols, la secció 2,1-47 és com el programa de tot el llibre. Després que el dia de Pentecosta tots quedaren plens de l’Esperit Sant, l’apòstol Pere es posà dret amb els Onze i amb autoritat explicà el sentit del què ha passat: Aquest Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha constituït Senyor i Messies. És el primer dels tres grans discursos missioners de Pere en què intervé sempre amb els Onze.

Després, imitant la predicació de Jesús, proposa: Convertiu-vos i que cadascú es faci batejar en el nom de Jesús per obtenir el perdó dels pecats.

Així reconciliats amb Déu per la incorporació baptismal a Crist, rebreu el do de l’Esperit Sant, que és la gran promesa de Déu per a vosaltres i també pels qui ara són lluny: evocant la dimensió missionera de l’Església.

Efectivament els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar i aquell dia s’afegiren a la Comunitat unes tres mil persones.

L’experiència de l’Església primera de Jerusalem té el seu fonament en Jesús, segons el model de 1Pe que destaca el valor de compartir la Passió de Crist enmig de la persecució. Aquesta carta pastoral posa l’èmfasi en tres actituds bàsiques del cristià:  obeir, fer el bé i sofrir. En l’obeir hi ha el termòmetre de la fidelitat a Déu; fer el bé és la traducció dinàmica de la bondat; sofrir és seguir les petjades de Jesús que confia la seva causa a Aquell qui judica amb justícia.

La literatura oriental, per explicar la relació entre els governants i els governats, empra sovint les imatges de pastor, lladre, ramat, ovelles, porta, corral..; igualment l’A.T., sobretot a partir del pastor rei David.

Jo soc la porta de les ovelles: afirma solemnement Jesús, indicant el punt d’accés per acostar-se a les ovelles.

En referència als pastors-governants, avisa que qui no entra per la porta -que és Jesús- sinó per un altre indret és un lladre o bandoler. Més enllà de la suposada bona voluntat, tot accés al poble de Déu que no té com a model l’estil de Jesús, en el fons és un robatori als drets del Poble de Déu a ser guiats i acompanyats per aquells a qui Déu encomana la missió. “Posar-se per davant de Jesús” és robar les ovelles que només pertanyen a Déu i que Jesús pot anomenar-les seves perquè el Pare li les ha encomanades: Allò que el Pare m’ha donat val més que tot i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare (v.29)  .

Tots els qui havien vingut abans que Jo, eren lladres o bandolers: també Abraham i tots els profetes? Certament el llenguatge de Jesús aquí és radical  per indicar la seva condició singular com l’Enviat de Déu per excel·lència; però no vol excloure els Patriarques i profetes de qui sovint recorda els oracles per fonamentar la seva missió. Cal entendre l’expressió “venir abans de mi” no en clau cronològica sinó en dimensió teològica: tots els qui són posats per davant de mi, usurpant el meu paper de ser la porta única d’accés definitiu a Déu, són lladres i bandolers.

Els qui entrin passant per mi seran salvats de tot perill: referit als pastors, significa tenir Jesús per model i acostar-se a les ovelles no per aprofitar-se’n sinó per gastar la vida fins a donar-la per elles; referit a les ovelles, que van i venen passant per la porta, significa que amb Jesús sí podran entrar  i sortir lliurement per trobar pasturatges.

Perquè, en definitiva, el qui és la porta també és el bon pastor que ha vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir. Sense passar per alt el detall filològic d’una correcta teologia de la Salvació ben traduïda en la  professió de fe: Els qui entrin passant per mi ”seran salvats” de tot perill.

No ens auto-salvem nosaltres mateixos sinó que confiem ser salvats per Crist a qui ens unim per la fe, l’esperança i la caritat.

José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà