GAUDETE ET EXULTATE (IV): VIURE LA SANTEDAT EN EL MÓN ACTUAL 01-07-2018
En la vivència de la crida a la santedat hi ha mitjans i elements dels quals no podem prescindir, alguns perquè tenen el seu origen en el Senyor i altres perquè formen part de la tradició de l’Església. El Papa cita alguns d’ells, encara que no es deté a explicar-los: “els diferents mètodes d’oració, els preciosos sagraments de l’Eucaristia i la Reconciliació, l’ofrena de sacrificis, les diverses formes de devoció, la direcció espiritual, i tants altres” (nº 110). Amés d’aquests mitjans, no podem ignorar que la vocació cristiana té unes exigències particulars en cada època històrica, que depenen de les característiques de cada moment cultural. En el quart capítol de l’exhortació Gaudete et exultate trobem unes reflexions sobre les actituds que hem d’aprofundir en aquest moment històric per fer realitat en la nostra vida l’ideal de santedat.
El Papa esmenta alguns riscos i límits de la cultura actual: “l’ansietat nerviosa i violenta que ens dispersa i ens afebleix; la negativitat i la tristor; l’accídia còmoda, consumista i egoista; l’individualisme i tantes formes d’espiritualitat sense encontre amb Déu que regnen en el mercat religiós actual” (nº 111). No obstant això, aquesta situació es pot transformar en una oportunitat per créixer en certes actituds espirituals.
L’ansietat que ens porta a perdre la pau interior es combat centrant-nos en Déu, que ens estima i ens sosté. Això ens dóna fermesa interior per suportar les contrarietats i també les infidelitats i defectes dels altres: “A partir d’eixa solidesa interior, el testimoniatge de santedat, en el nostre món accelerat, voluble i agressiu, està fet de paciència i de constància en el bé” (nº 112).
La negativitat i la tristesa és signe d’una espiritualitat inautèntica, perquè el cristià està cridat a donar testimoni del “goig en l’Esperit Sant”. L’alegria cristiana té un caràcter sobrenatural i consisteix en “una serenitat esperançada que dona una satisfacció espiritual incomprensible per als paràmetres mundans” (nº 125). Ordinàriament, indica el Papa, l’alegria cristiana està acompanyada del sentit de l’humor. La tristesa té a veure amb la ingratitud, amb la incapacitat per reconèixer els dons que rebem del Senyor, de saber descobrir els aspectes positius de les situacions que vivim malgrat les dificultats que en determinats moments trobem, i de lloar Déu en tota ocasió.
L’audàcia i el fervor en la vivència de la missió és signe de què no se cedeix a la temptació de la comoditat a la qual ens arrossega aquesta cultura consumista i egoista. Qui no vol renunciar a les seues seguretats i no arrisca res en el servei a l’Evangeli i als altres, en el fons està espiritualment paralitzat i el seu testimoniatge difícilment produirà fruit.
Enfront l’individualisme, actualment afavorit per determinades formes d’espiritualitat que centren la persona en el propi jo i la porten a una despreocupació pels altres, és necessari convèncer-nos que el camí de la santedat l’hem de recórrer comunitàriament, en oració constant per trobar-nos amb Déu i alimentar-nos de la seua Paraula.
Amb la meua benedicció i afecte.
+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa
