GAUDETE ET EXULTATE (III): EL CAMÍ DE LA SANTEDAT 24-06-2018

Si en el capítol segon de l’exhortació Gaudete et exultate el papa Francesc ens adverteix dels perills que s’oposen a la vertadera santedat, en el tercer ens recorda els camins concrets indicats pel mateix Crist per realitzar-la en la nostra vida. Es tracta de dos textos centrals de l’Evangeli: les benaurances, en les quals “es dibuixa el rostre del Mestre, que nosaltres estem cridats a transparentar en la quotidianitat de les nostres vides” (nº. 63); i el discurs sobre el judici final que trobem en el capítol 25 de l’evangeli de Sant Mateu, en el qual “Jesús torna a aturar-se en una d’aquestes benaurances, la que declara feliços els misericordiosos” (nº 95).

Les benaurances aparentment amaguen una doble contradicció: d’una banda expressen un missatge atractiu, perquè qualsevol persona que medita sincerament aquestes paraules del Senyor no pot deixar d’admetre que en elles es conté un ensenyament que, si el posàrem en pràctica, transformaria profundament el cor de les persones i, no obstant això, la realitat del món ens porta cap a un altre estil de vida. En segon lloc, a qui es deixa arrossegar per la mentalitat del nostre món no li resulta fàcil entendre que en la pobresa, en la mansuetud, en la capacitat de plorar amb els altres, en la misericòrdia, en la netedat de cor, en la lluita per la pau i la justícia fins al punt d’acceptar el sofriment per elles, etc… pugui trobar-se la felicitat. L’estil de vida que Jesús ens proposa no conduiria a la felicitat sinó a la infelicitat. El missatge de Jesús va “a contracorrent pel que fa al que és costum, al que es fa en la societat” (nº 65). Només qui assumeix el risc de seguir el camí proposat pel Senyor, pot entendre la vertadera alegria, perquè la felicitat que anuncien les benaurances coincideix amb la santedat. “La persona que és fidel a Déu i viu la seva Paraula aconsegueix, en el lliurament de si mateix, la veritable felicitat” (nº 64).

Des del número 67 al 94 el Papa ens ofereix unes breus reflexions sobre cadascuna de les benaurances i sobre la manera de posar-les en pràctica. No és possible detenir-nos en cadascuna d’elles, però vull convidar-los a que les mediten pensant que solament es poden posar en pràctica si estem units a Crist i moguts per l’amor a Ell i el desig de ser-li fidels. Això és l’única cosa que ens pot mantenir en el camí cap a la santedat, que és el que condueix a la vertadera alegria.

En relació amb les paraules de Jesús sobre el judici final voldria destacar tres afirmacions del Papa: el motiu per a fer-les vida no pot ser altre que la fidelitat a Jesucrist, ja que Ell s’ha identificat amb els pobres (no diu “és com si m’ho haguéreu fet a mi”, sinó “a mi m’ho fèieu”). Amés, aquesta motivació evita una ideologització del cristianisme i la seua transformació en una ONG, però el Papa insisteix que aquest perill no ha de portar-nos a l’extrem oposat, que consisteix a tenir por al compromís social i mirar-lo amb sospita. Finalment el papa Francesc ens exhorta a portar-les a la pràctica “sense excuses que els lleven força” (nº 97).

Si fem d’aquestes paraules de Jesús el programa de la nostra vida, estarem en el vertader camí cap a la santedat perquè donarem glòria a Déu amb la vida i, per tant, viurem el culte que més li agrada: la misericòrdia.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X