GAUDETE ET EXULTATE (II): ELS PERILLS PER A LA SANTEDAT 17-06-2018

En el capítol segon de l’exhortació Gaudete et exultate, el papa Francesc ens prevé front a dues actituds que, sota l’aparença de santedat, en realitat suposen als qui es deixen arrossegar per elles un perill per viure un autèntic seguiment de Crist, perquè fàcilment “donen lloc a un elitisme narcisista i autoritari” (GE, 35) i a l’orgull de sentir-se millors cristians que els demés. Es tracta de dues temptacions que, sota formes diferents, reapareixen constantment en la història de l’Església. El Papa es refereix a elles com a noves formes de gnosticisme i de pelagianisme, que són dos heretgies de l’antiguitat cristiana.

El gnosticisme era un sistema de pensament segons el qual, la perfecció de la persona és quelcom que s’aconsegueix pel camí del coneixement. Els gnòstics “jutgen els altres segons la capacitat que tinguen de comprendre la profunditat de determinades doctrines” (GE, 37). Açò porta a una perillosa confusió: “creure que perquè sabem alguna cosa o podem explicar-ho amb una determinada lògica, ja som sants, perfectes, millors que la massa ignorant” (GE, 45). L’Església sempre ha rebutjat la idea que la santedat d’una persona depèn dels seus coneixements doctrinals o teològics: “Gràcies a Déu (afirma el Papa), al llarg de la història de l’Església va quedar molt clar que el que mesura la perfecció de les persones és el seu grau de caritat, no la quantitat de dades i coneixements que acumulen” (GE, 37). És una actitud que el Papa qualifica de “superficialitat vanitosa” (GE, 38), i que acaba matant el més característic de la vertadera santedat: la humilitat i la pobresa d’esperit.

El pelagianisme pressuposava que la santedat era quelcom que l’home podia aconseguir amb un obrar moral recte per les seues pròpies forces. El poder que els gnòstics atribueixen a la intel·ligència, els pelagians l’atribueixen a la voluntat. Ens trobem davant l’actitud dels qui viuen un cristianisme amb la seguretat que per ells mateixos poden complir la llei moral, però sense humilitat. Com el fariseu que va pujar a orar al temple (Lc, 18, 9-14), se senten segurs d’ells mateixos i menyspreen els qui no acompleixen la llei perfectament. Es tracta d’un voluntarisme orgullós que també acaba matant la humilitat. Qui viu en l’orgull pel que és, pel que aconsegueix en la vida, pel que té o pel que fa, no està en el vertader camí de la santedat.

El camí de la santedat comença amb un reconeixement sincer, adolorit i orant dels nostres propis límits. Aquesta humilitat és la que obre l’espai perquè la gràcia ens transformi progressivament i anem creixent en l’amor a Déu. La consciència de les nostres pròpies fragilitats ens porta també a una major acceptació del proïsme i a evitar qualsevol actitud de judici al germà.

L’essencial en la santedat no és saber més ni pensar que som millors que els altres, sinó viure en amistat amb Déu. Ara bé, aquesta amistat no és una conquesta deguda als propis mèrits: és una gràcia i un regal que Déu ens ha fet i que hem de desitjar per a tots.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X