GAUDETE ET EXULTATE (I): LA SANTEDAT ÉS PER A TOTS 10-06-2018

Fa unes setmanes es va fer pública una nova exhortació apostòlica del papa Francesc titulada Gaudete et exultate (Alegreu-vos-en i celebreu-ho). De nou el tema de l’alegria cristiana està present en el títol d’un document del magisteri del papa Francesc. Això amaga un missatge que ja es va indicar en la exhortació Evangelii gaudium (La joia de l’Evangeli): “L’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús… Amb Crist sempre neix i reneix l’alegria” (EG, núm. 1). Podem dir que en el pensament del Papa un cristianisme viscut sense alegria indica quelcom d’inautèntic.

En continuïtat amb el seu magisteri, el Papa ha publicat aquest nou document que ens porta a aprofundir encara més en aquesta intuïció: l’alegria cristiana és autèntica quan es viu com una vocació a la santedat. El Senyor, ens diu el Papa, “ho demana tot, i el que ofereix és la vertadera vida, la felicitat per a la qual vam ser creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre” (GE, nº 1). Un cristià autèntic és aquell que troba l’alegria en viure la seua vida plenament com un camí de santedat. L’alegria és signe d’autenticitat cristiana i, per tant, de santedat.

Aquesta vocació no és per a uns pocs escollits. En l’Església hi ha molts signes de santedat que moltes vegades passen desapercebuts i no valorem. En Gaudete et exultate afirma el papa Francesc: “No pensem solament en els ja beatificats o canonitzats. L’Esperit Sant vessa santedat pertot arreu, en el sant poble fidel de Déu” (GE, núm. 6). I més endavant concreta encara més aquesta idea: “M’agrada veure la santedat en el poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en eixos homes i dones que treballen per portar el pa a la seua casa, en els malalts, en les religioses ancianes que segueixen somrient. En eixa constància per seguir endavant dia rere dia, veig la santedat de l’Església militant” (GE, núm. 7).

La vocació a la santedat és el camí de tot batejat. “Per a ser sants no és necessari ser bisbes, sacerdots, religioses o religiosos… Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allí on cadascú es troba” (GE, núm. 14). Tampoc és necessari realitzar accions extraordinàries: “Aquesta santedat a la qual el Senyor et crida anirà creixent amb xicotets gestos” (GE, núm. 16), mitjançant els quals ens anem unint cada dia més a Crist. Ni tan sols hem de pensar que la santedat exigeix al cristià una perfecció absoluta: “No tot el que diu un sant és plenament fidel a l’Evangeli, no tot el que fa és autèntic o perfecte. El que cal contemplar és el conjunt de la seua vida, el seu camí de santificació, eixa figura que reflecteix una mica de Jesucrist” (GE, núm. 22). No es tracta, per tant, que tota la vida d’un cristià sigui perfecta, sinó que en les nostres paraules i actituds es reflecteixi quelcom de Crist.

Que aquestes reflexions del primer capítol d’aquest document del papa Francesc ens porten a no considerar la santedat com quelcom inassolible i a no tenir por a viure l’aventura d’aquesta vocació comuna a tots els cristians.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X