Santa Maria Rosa Molas i Vallvé

Havia nascut a Reus, d’una família d’artesans, el 24 de març de 1815, sent batejada l’endemà amb els noms de Rosa Francesca Maria dels Dolors.Filla de pare d’ascendència andalusa i mare de profundes arrels catalanes, va rebre una gamma de qualitats distintes i harmòniques: era intuïtiva i sensible, delicada de sentiments i creativa; marcada pel «seny de la terra» del poble català, tenia un «caràcter viu i enèrgic, emprenedor i decidit», «esperit fort i tenaç».

Maria Rosa, a partir del dia de la seva Primera Comunió, viu una profunda experiència mística, en la que el Senyor, de vegades, li dóna a agradar la dolçor inefable de la seva presència. «Qui arriba a provar quant dolç és Déu, -exclama- no pot deixar de caminar en la seva presència». Però en la seva experiència espiritual més sovint predominen «el silenci de Déu» i la dolorosa sensació de l’absència de l’Espòs, per qui es desviu.

Al gener de 1841 havia entrat en una Corporació de Germanes de la Caritat, que prestaven els seus serveis a l’Hospital y la Casa de Caritat de Reus. Allí dóna proves de caritat heroica, en l’humil servei als més pobres; allí escolta el clamor del seu poble, es commou i surt en la seva defensa.

Anys després, març de 1849 (en temps del bisbe Damián Gordo Sáez) va amb altres Germanes a Tortosa, on el seu camp d’acció s’amplia. Allí descobreix la falsa situació del grup a què pertany i experimenta «l’orfenesa espiritual en què es troba». El seu immens amor a l’Església la porta a dialogar amb les seves germanes, a discernir amb elles els camins del Senyor. El 14 de març de 1857, es posa sota l’obediència de l’autoritat eclesiàstica de Tortosa. Es troba així, sense haver-ho desitjat mai, Fundadora d’una Congregació que, l’any següent -el 14 de novembre- a petició seva, s’anomenarà “Germanes de la Consolació”,  perquè les obres en què d’ordinari s’exerciten … es dirigeixen totes a “consolar els seus proïsmes».

El Senyor l’havia preparat per a la missió de Fundadora a través de múltiples serveis i situacions, de vegades doloroses, que ella va viure amb serena i heroica paciència. Maria Rosa viu amb fortalesa aquestes situacions; les viu en silenci i té «per a quants afligeixen el seu esperit, delicades atencions i afabilitat». Les viu amb serenitat i, a patents injustícies, respon amb serveis generosos i fins i tot heroics.

Així, a les autoritats de Tortosa que injustament l’han allunyat de l’Escola pública de nenes, presta la seva ajuda per a l’organització d’un Llatzaret, «disposada a sacrificar-ho tot en pro dels nostres pobrets germans», per si els seus «serveis fossin suficients per alleujar la sort del proïsme».

Aquesta mansuetud i paciència no són en Maria Rosa covardia ni debilitat, sinó fortalesa que es fa «parresía», valentia i llibertat evangèliques, quan estan en joc els interessos dels pobres, la veritat, o la defensa del feble. La veiem oposar-se amb energia a un alcalde que pretén fer-li jurar una Constitució espanyola que va contra els interessos de l’Església; sortir en defensa de les ames de lactància als qui l’administració no paga el just salari; defensar les seves filles, injustament desacreditades per un administratiu d’un dels seus Hospitals; impedir a un metge utilitzar els nens expòsits per experimentar intervencions quirúrgiques. Creia de poca importància qualsevol sacrifici, humiliacions, calúmnies, persecucions. Quant l’acostava a Déu li era molt grat … Difícil, inaguantable i amarg el que sospitava que a l’ofenia.

Compleix així la seva missió consoladora fins que, a finals de maig de 1876, sent que el Senyor s’acosta. Després de breu malaltia, ferida més pel desig de Déu que per mals físics, desgastada pel seu servei incansable als pobres, més que pels anys, demana permís al seu Confessor per morir: «Deixi’m marxar!» Després de rebre el seu assentiment: «Compleixi’s la santíssima voluntat de Déu», moria l’11 de juny de 1876, diumenge de la Santíssima Trinitat.

Deixava la seva missió consoladora a l’Església a la seva Família religiosa, les Germanes de Ntra. Sra. de la Consolació, que avui està escampada en onze nacions i quatre continents.