Eutanàsia, reflex de la cultura del “descarte”
El dimecres, 16 de febrer, a les 17’30 h. ens vam reunir a la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors de Tortosa, un bon grup de membres del moviment “Vida Creixent” per participar de la 2a xerrada de les tres que mossèn Joan Bajo, consiliari diocesà, ens fa cada curs. Agraïm a Mn. José Luís Arín haver-nos deixat la sala de reunions de la parròquia davant la impossibilitat de compaginar horaris entre l’Espai Patronat i el dia de fer la xerrada Mn. Bajo. Com tots els anys col·labora en aquesta activitat el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Tortosa. El tema fou: EUTANÀSIA. REFLEX DE LA CULTURA DEL “DESCARTE”.
En primer lloc ens saludà la Sra. Mònica Ripoll, regidora de Serveis Socials, qui entre altres coses ens digué que anàvem a participar d’una xerrada molt actual com és l’eutanàsia. Tot seguit inicià el tema Mn. Bajo, qui fent ús de les noves tecnologies, desenvolupà la xerrada mitjançant la projecció de les parts més importants del tema i de quatre talls de pel·lícules, però sobretot a partir de les experiències com a capellà de l’Hospital Verge del Cinta de Tortosa i de l’Hospital de Móra. Quantes vegades els sanitaris i les famílies han sentit dir als malalts: “No tinc forces per continuar amb el tractament. Aquesta situació és insuportable. Podeu donar-me alguna cosa per a que no sofreixi? No em deixeu sense tractament, mentre hi ha vida hi ha esperança”
La mort de vegades es considerada com un tema tabú. S’ha volgut allunyar-la de la societat i dels xiquets. Constatem que la vida és fragilitat, finitud i temporalitat. La mort és inevitable, però hem de preparar-nos per afrontar-la. Naixem per a viure tot i que morirem, per això podem concebre el morir arrelat en el viure. L’aproximació a la mort ha de ser solidaria, no pas solitària. Aquesta solidaritat implica parlar de moltes coses al final de la vida: alleugerar el dolor i el sofriment. Comptar amb professionals preparats per fer aquest acompanyament, a través de les cures pal·liatives, és a dir, aprendre a acompanyar a morir bé. Tot seguit vam veure un tall de la pel·lícula de Baier: “El fin és mi principio”de l’any 2010. Es basa en un fet real i el projecte de vida que s’havia planificat es compleix.
En la societat actual la mort i el sofriment condueixen a una ansietat i es constata un envelliment cronificant de la població i hem passat d’una vida curta i mort ràpida, a una vida llarga i mort curta. La malaltia greu es viu com una incertesa, inseguretat, por i amenaça, amb una sensació invalidant i de desemparament i per altra banda amb una gran necessitat i dependència. Tanmateix davant la mort hi ha unes qüestions ètiques: la dignitat de la persona, la relació entre el personal sanitari, el pacient i la família i l’acompanyament pal·liatiu i per a un cristià la FE. En un ampli debat es presenten diferents possibilitats: suïcidi assistit, suïcidi no assistit, eutanàsia i sedació terminal. El dia 24 de març de 2021 es publicà la Llei de la Regulació de l’Eutanàsia, aprovada el 21 de juny del mateix any.
Mn. Bajo completà l’explicació amb uns talls de pel·lícules que fan referència al ventall de possibilitats enfront la mort. “Mar adentro” (2004) respecte el suïcidi assistit; “El paciente inglés” (1996) respecte l’eutanàsia i en referència a la sedació pal·liativa en agonia, “El alumbramiento” (2007). Per poder cercar l’autèntica cultura deliberada i discernida respecte a la dignitat i el final de la vida ha d’haver-hi: prudència, ponderació i pal·liativitat. Respecte les cures pal·liatives s’ha de tenir en compte: l’aspecte mèdic, administrant medicaments que no poden curar la malaltia, però que controlen el dolor; l’aspecte humanitari que implica proximitat i disponibilitat envers el malalt, acompanyades d’ajuda psicològica i espiritual. Responent a la pregunta: ¿Són lícits els analgèsics si poden si poden acurtar la vida i fer perdre la consciència? La resposta és positiva si la intenció directa és l’analgèsica, si es té el consentiment informat del pacient i si no hi ha altres mitjans. El que és aconsellable és no mentir al malalt i dir-li sempre la veritat, encara que de manera gradual i suau. L’OMS presenta uns objectius respecte l’atenció pal·liativa: alleugeriment del dolor, donar recolzament psicològic i espiritual, refermar la importància de la vida, considerar la mort com un pas natural, proporcionar sistemes de recolzament per a que la vida sigue el més activa possible i donar suport a la família durant la malaltia i el dol.
Catalunya és líder en aplicar l’atenció pal·liativa i ha aconseguit revertir les peticions d’eutanàsia. L’important és ajudar a morir bé, morir en pau i que el malalt tingue en aquests moments un acompanyament fins al traspàs a la vida eterna. És a dir acompanyar integralment el final de la vida. Moscati, en parla en “Médico de los pobres” (2007). Sí, a la cultura de la vida. Jesús ens fa passar d’una cultura de la mort a una cultura de la vida.”JO SÓC EL CAMÍ, LA VERITAT I LA VIDA” (Jn 14, 1-31)
Maria Joana Querol Beltrán
