Episcopologi

Bisbes de la Diòcesi de Tortosa

Sant Ruf

Sant Ruf, fill de Simó de Cirene, primer bisbe de Tortosa? No té fonament històric. És una creença basada en cronicons falsos a partir del culte rebut a Sant Ruf, en haver-se establert, des del segle XII, la vida canònica regular dels canonges agustinians vinguts d’Avignó, amb Gaufred com a primer bisbe de Tortosa després de la reconquesta cristiana. A Avignó sí hi va haver un bisbe anomenat “Sant Ruf”.

Liriós, 364-399

Heros, 400

A part de Sant Ruf, fins al segle IV, no hi ha notícies de bisbes a Tortosa. Sobre Liriós només hi ha conjectures. Sobre Heros, citat per Martorell en “Història de Tortosa”, potser que ho fos a inicis del segle Vè, assistint a un concili de Saragossa l’any 400.

Urs, 516-525

Urs és el primer bisbe de Tortosa amb nota històrica documentada. Firmà l’acta de la seva participació en el concili provincial tarraconense de 516. Per tant, podem dir que la sèrie de bisbes tortosins documentats s’inicià a començament del segle VI.

Asellus (Assel), 525-546

Apareix en les actes del Concili de Barcelona de 540.

Maurili (Morelló), 546-580

Va assistir al Concili de Lleida de l’any 546 i signà les actes.

Julià, 580-599

Va ser desterrat pel rei Leovigild per haver refusat l’arrianisme. Assistí al Concili III de Toledo de 589 en què Recared va acceptar la fe catòlica.

Froïscle (arrià), 589-599

Nomenat en lloc de Julià. Froïscle abjurà de la fe arriana en el III Concili de Toledo. Els dos bisbes (Julià i Froïscle) van conviure pacíficament col·laborant pastoralment. Els dos signen les actes del Concili de Barcelona l’any 599.

Entre els anys 599-634 falta documentació. Rufí, 614?

Després del III Concili de Toledo, en les esglésies que tenien dos bisbes, un catòlic i l’altre convertit de l’arrianisme, aquest entrava a presidir la diòcesi després de la mort del primer.

Joan, 634-638

Assistí als Concilis de Toledo: IV (633) V (636) VI (638).

Afrila, 653-683

Assistí als Concilis de Toledo: VIII (653) IX (655) X (656).

Cecili, 683-688/90

Assistí als Concilis de Toledo: XIII (683) XV (688).

Joan Involat, 693-715

Assistí al Concili de Toledo: XVI (693).

DOMINACIÓ ÀRAB (716-1148)

Patern, 18-11-1058

Patern és l’únic bisbe del que tenim notícies durant la dominació àrab. Assistí a la consagració de la catedral romànica de Barcelona el 18-11-1058.

Arquebisbes de Tarragona (Tortosa sense bisbe propi)

La diòcesi de Tortosa era sufragània de la seu metropolitana de Tarragona. A partir de 1118, el Papa Gelasi II encomanà a Sant Oleguer, i després a Bernat Tort, Arquebisbes de Tarragona, la cura pastoral i la restauració de la diòcesi de Tortosa fins a l’efectiva normalització i presa de possessió d’un nou bisbe propi.

Gaufred d’Avignó, 1151-1165

Gaufred, és el primer bisbe residencial propi de Tortosa, després de la reconquesta de la ciutat el 31-12-1148 pel comte Ramon Berenguer IV. Provenia de la canònica agustiniana de Sant Ruf d’Avignó, d’on era abat. Fou consagrat bisbe per Bernat Tort el dia 5-VIII-1151. Durant 20 anys (1158-1178) es construí la nova catedral romànica.

Ponç de Monells, 1165-1193

La nit del 24 al 25 de març de 1179, quatre mesos després de la consagració de la catedral romànica dedicada a Santa Maria (28-11-1178) al lloc on abans havia estat la mesquita, al peu de la Suda, tingué lloc el prodigi de la baixada de la Mare de Déu i el lliurament de la Santa Cinta al Prior i a un beneficiat del Capítol.

Gombau de Santa Oliva, 1193-1212

Comencen les disputes territorials amb els bisbat veïns, com Tarragona i Saragossa, per tenir uns límits segurs, com el riu Matarraña o el riu Algars.

Ponç de Torrella, 1212-1254

Va ser Prior del Capítol, des del final del pontificat de Ponç de Monells fins al final de Gombau de Santa Oliva, a qui va succeir com a bisbe. El seu va ser un pontificat llarg (40 anys). Es va proposar la recuperació de l’antic territori del bisbat; per això prengué part activa en la croada del rei Jaume I, present a Tortosa (27-04-1225) on havia convocat les Corts de Catalunya, plantejant la necessitat de proseguir la guerra contra els sarraïns. Va dirigir la ràpida expansió de la diòcesi pel territori valencià. Destaquem: el setge fracassat de Peñíscola (1225) i la rendició de la ciutat en 1234; l’ocupació per Balasc d’Alagó de Morella (1232) i la major part de la província de Castelló (1232-1935) fins a la reconquesta de València (9-10-1238). Va fer front a les tensiones amb les ordes del Temple i de l’Hospital, als interessos dels monjos de Poblet sobre el monestir de Benifassà, al conflicte entre la Castellania d’Amposta i els monjos de Sant Cugat del Vallés, etc. Consta la seva participació en els concilis provincials de Lleida (1229) de Tarragona (1239, 1244, 1246, 1249) i de Tortosa (1248).

Bernat d’Olivella, 1254-1272, mercedari

Era Ardiaca del capítol de Tortosa. Fou elegit bisbe de Tortosa l’any 1254 i va ser consagrat a Tarragona per l’arquebisbe metropolità. Defensà el bisbat dels atacs dels sarraïns. Jaume I el nomenà lloctinent general d’Aragó i Catalunya. Va ser traslladat a la seu metropolitana de Tarragona.

Arnau de Jardí, 1272-1306

Mestre en Teologia i Dret Canònic. Probablement era tortosí. Elegit pel Capítol. Presidí la comissió arbitral entre els ciutadans de Tortosa i l’Orde del Temple, que actuà sobre els continguts del “Llibre de les Costums de Tortosa” (1272-1279). És el primer bisbe que celebrà sínodes diocesans 1274 i 1278. A Tortosa, abans del concili de Trento, hi hagué una sèrie prou nombrosa i variada de sínodes: 18 en total. En qualsevol cas, cada sínode manifesta el tarannà de cada bisbe.

Dalmau de Montoliu, 1306 (elegit, no consagrat)

Pere de Betet, 1306-1310

Elegit pel Capítol. Sínodes de 1307 i 1308.

Francesc de Paholac, 1311-1316

Natural de Morella. Sínodes de 1311, 1314. Va fer la primera visita pastoral que coneixem a tota la diòcesi entre els anys 1314 i 1316. En el Concili de Vienne, entre el 16 d’octubre de 1311, i el 3 d’abril de 1312, el Papa anuncià la supressió de l’orde del Temple. Aquesta extinció comportà els setges a les fortaleses de Miravet, Ascó, Ares, Xivert, Peñíscola… La caiguda de les comandes de Xivert, Borriana i Tortosa va ser una experiència molt dura per als bisbes Pere de Betet i Francesc de Paholac. D’alguna manera, la diòcesi es va beneficiar de la desfeta del Temple, per la generositat dels frares que s’integraren com a sacerdots diocesans al servei del bisbat; també es va beneficiar de les donacions del rei Jaume II, qui, havent-se apoderat del tresor dels templers, regalà valuoses relíquies templeres a les parròquies de la diòcesi.

Berenguer de Prats, 1316-1340

Canonge de la Catedral. Elegit pel Capítol. D’ell podem dir que va estar en actitud sinodal de forma constant. Consta que celebrà, al menys cinc sínodes (1318, 1323, 1324, 1328, 1330). Potser qie hi hagués, encara, un altre, perquè en el sínode d’Arnau de Lordat (1343) s’inclouen dues constitucions que porten el nom de Berenguer de Prats.

Guillem de Santamanç, 1340

Canonge ardiaca de la Seu. Elegit pel Capítol, però el Papa Benet XII, fent ús de la reserva pontifícia, va invalidar l’elecció.

Arnau de Lordat, 1341-1346

Havia sigut bisbe d’Urgell. Sínode de 1343.

Bernat d’Oliver, 1346-1348

Natural de València. Traslladat des de la Seu de Barcelona a Tortosa; la qual cosa proba la importància que tingué antigament el bisbat de Tortosa. Posà la primera pedra de la nova Catedral (21-5-1347)

Francesc de Montoliu, 1348

Era Prior Major de la Catedral. Elegit pel Capítol, però no confirmat pel Sant Pare… com havia passat amb el cas de Guillem de Santamanç.

Jaume Ció, Sitjó o Cigó, 1348-1351

Era bisbe de Lleida, d’on va ser traslladat a la Seu de Tortosa. Morí a la població de Sant Mateu, mentre feia la visita pastoral. A la seva mort, novament el Capítol elegí a Francesc de Montoliu. El Papa Inocenci VI el nomenà bisbe d’Elna (França) on va morir l’any 1354.

Esteve d’Omale, 1351-1356

Monjo benedictí. Arribà a Tortosa traslladat des d’Elna. Morí a Roma? Així ho diuen els episcopologis. Però l’expressió “XIX die mensis octubris in Romana existens Curia”, ens fa creure que va morir a Avignó, ja que “la cúria romana” estava a Avignó. El Papat d’Avignó fou un període de la història de l’Església, entre 1309 i 1377, en què set Bisbes de Roma van residir en la ciutat d’Avignó: a saber: Climent V (1305-1314), Joan XXII (1316-1334), Benet XII (1334-1342), Climent VI (1342-1352), Inocenci VI (1352-1362), Urbà V (1362-1370) i Gregori XI (1370-1378). En 1378, el papa Gregori XI tornà a Roma.

Joan Fabra, 1357-1362

Nomenat pel Papa Inocenci VI. Destaquem el Sínode 1359, com un dels més complerts. Promogué el perfeccionament de la vida canònica i del culte litúrgic. Va ser traslladat a Carcassona.

Jaume d’Aragó, 1362-1369

Nomenat pel Papa Inocenci VI. Fou dispensat de l’edat per a ser consagrat bisbe de Tortosa als 21 anys i, encara així, regí la diòcesi com administrador apostòlic fins que no complí els 27. Traslladat a València.

Guillem de Torrelles, 1369-1379

Era bisbe de Barcelona. Traslladat a Tortosa pel Papa Urbà V. Sínode de 1378. A la seva mort, la diòcesi estigué 8 anys sense bisbe a causa del Cisma d’Occident (1378-1417). Durant el cisma, els papes d’Avignó van ser: Climent VII (1378-1394) i Benet XIII (1394-1423), el qual es va refugià a Peñíscola. Així i tot, un concili reunit a Perpignà l’any 1408 declarà “papa legítim” a Benet XIII.

Hug de Llupià i Bages, 1387-1398

Després de 8 anys de seu vacant, Hug de Llupià, canonge de València, fou el nou bisbe de Tortosa. Celebrà sínode l’any 1388 en el que destaquen constitucions que afecten al clergat i a la litúrgia sacramental. Traslladat a la seu de València pel papa d’Avignó Benet XIII.

Pedro de Luna, 1399-1403, Administrador apostòlic

El Papa Luna (Benet XIII) invalidà l’elecció que havia fet el Capítol en la persona del Prior, Joan Siurana, i nomenà el seu nebot, Pedro de Luna, com administrador apostòlic. Les tensions amb el Capítol van ser freqüents. Finalment, Pedro de Luna va ser traslladat a Toledo, d’on va ser arquebisbe.

Lluís de Prades, 1404. No acceptà el nomenament.

Francesc Climent i Sapera, 1406-1410

Va ser un “bisbe absent”. Passà el seu pontificat tortosí acompanyant i col·laborant amb Benet XIII en les tasques diplomàtiques sobretot amb els regnes de França i Castella. Fou nomenat per a bisbe de Barcelona, Saragossa, etc.

Pedro de Luna, 1410-1415

És el segon amb aques nom. R. O’Callaghan diu que no consta qui el va nomenar. Probalement Benet XIII. Nebot del Papa Luna? Va ser només administrador? L’època coincideix amb les “disputes de Tortosa”, és a dir, les controvèrsies o discussions públiques -79 sessions- (1413-1414) entre els rabins més savis de la Corona d’Aragó i els teòlegs del Papa, celebrades a Tortosa i a la vila de Sant Mateu. Un altre fet important va ser la reunió de les Corts catalanes a la sala capitular de la seu tortosina per tractar de la successió de Martí l’Humà.

Ot de Montcada i de Luna, 1415-1473

És el pontificat més llarg de la història diocesana (58 anys). Celebrà un sínode amb dues etapes: Ulldecona (1432) i Tortosa (1433). Consten dues visites pastorals: 1423 i 1428. El seu pontificat coincideix amb la fase més aguda del Cisma d’Occident i del seu final. Fou ell qui aixecà les censures eclesiàstiques als seguidors de Benet XIII, l’any 1423, després de la mort del Papa Luna i de la celebració del Concili de Constança (1414-1418). Fou ell qui, a la vila de Sant Mateu, l’any 1429, davant el Cardenal Pere de Foix, legat del nou Papa Martí V, rebé la renúncia al papat de Gil Sanxis Munyós, succesor de Benet XIII. Celebrà Concili provincial a Tortosa (1430) i participà de forma rellevant en el Concili de Basilea (1438-1442).

Alfons d’Aragó, 1475-1512

Nomenat pel Papa Sixt IV als vint anys d’edat, encara que hagué de regir la diòcesi per mitjà d’un administrador, mentre ell no complís els 27 anys. Elegit diputat del General de Catalunya per l’estament ecelsiàstic, ocupà la presidència durant un quadrienni (1500-1504). Visites pastorals de 1493 i 1497-1498. Traslladat a l’arquebisbat de Tarragona.

Fra. Lluís Mercader, 1514-1516, cartoixà, inquisidor general

Cal observar que en aquest nomenament, com en l’anterior, l’elegit ja no és un Canonge regular de Sant Agustí. A la seva mort (juny de 1516) el Capítol Catedral intentà encara fer valdre els seus drets i elegí com a successor a Lluís de Cardona, germà del duc de Cardona. Davant les exigències del Rei, el Capítol revocà l’elecció. A partir d’aquest, seran els reis els electors dels bisbes pel dret de Patronat concedit per la Santa Seu.

Adrià de Florència, 1516-1523, Papa Adrià VIè

“Bisbe absent”. Conegut com Adrià d’Utrech. Degà de Lovaina. Preceptor de Carles V. Elegit Papa el 26 de gener de 1522. A Tortosa només estigué present un mes i mig, a meitat del camí entre Vitòria i Roma, a on anava per prendre possessió de la Seu de Sant Pere. El 6 de juny de 1522 celebrà la festa del Corpus a la Catedral tortosina. Conservà, però, el títol de Bisbe de Tortosa fins a la seva mort. Atorgà als seus successors en la seu de Tortosa el privilegi de poder usar el solideu porpra com els cardenals.

Guillem d’Enkevort, o d’Enckenvoirt, 1523-1534

Datari del Papa Adrià VI, el va succeir com a bisbe de Tortosa. Mai abandonà la ciutat de Roma, mai no va residir a Tortosa. Prengué possessió per procurador i regí la diòcesi per mità d’un Vicari General.

Fra. Antoni de Calcena, 1537-1539, franciscà

Jeroni de Requesens, 1542-1548, cinc anys de seu vacant

Ferran de Lloaces, 1553-1560, jurista, inquisidor…

Natural d’Oriola. Havia estat bisbe d’Elna i de Lleida. Donà suport a la iniciativa de l’orde dominicà per a la fundació dels Reials Col·legis, però s’oposà a la construcció de la Catedral, enfrontant-se amb el Capítol. Traslladat a Tarragona i a València.

Fra. Martín de Córdoba y Mendoza, 1560-1574, dominic

Visites pastorals 1561-1563, 1566, 1569, 1571. Participà en la tercera i darrera etapa del Concili de Trento, presidida pel Papa Pau IV. Impulsà la continuació de les obres de la Catedral. Fou traslladat a Plasencia i, després a Córdoba.

Fra. Joan Izquierdo, 1574-1585, dominic aragonès

Creà, el 1544, el Reial Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties, destinat a l’educació dels moriscos i que, amb el temps, esdevindria Seminari de la diòcesi. L’edifici fou acabat cap al 1564. S’edificà al costat de la “Domus Sapientiae”, l’Estudi General de Tortosa, dels dominics. Celebrà Sínode el 1575. Visites pastorals: 1575-1578, 1583, 1586.

Joan Terès, 1586-1587

Era Canonge penitencier de Tarragona. Abans de ser bisbe de Tortosa, ho va ser d’Elna. A Tortosa només governà uns mesos. Traslladat a l’Arquebisbat de Tarragona. Va ser, també, virrei de Catalunya i governador general del Principat.

Joan Baptista Cardona, 1587-1589

Natural de València. Vingué a Tortosa des del bisbat de Vic. Clergue humanista, erudit, eloqüent, home de confiança del rei Felip II. Durant el seu pontificat va començar l’obra del cadirat del cor de la Catedral. Visita pastoral de 1588-89.

Gaspar Punter, 1590-1600

Natural de Morella. Havia estat Vicari General amb els bisbes Martín de Córdoba i de Joan Izquierdo; en les vacants d’aquests bisbes , el Capítol el va elegir com a Vicari Capitular. Era Doctor en ambdós drets. La vida diocesana experimentà un salt qualitatiu en la litúrgia, en la disciplina eclesiàstica, en el foments dels sagraments, etc. segons les directrius de Trento. Consagrà la nova catedral el 8 de juny de 1597.

Fra. Pedro Manrique, 1600-1611

Frare agustinià, qui havia estat a la cort de Felip II. Gran defensor dels moriscos. Nomenat lloctinent de Catalunya per Felip III, càrrec que exercí eficaçment sense abandonar la dedicació pastoral. Promogut a l’arquebisbat de Saragossa. Visita pastoral dels anys 1601, 1602, 1607, 1610.

Fra. Pere de Vega, 1606, i Isidor Aliaga, 1611-1612

Aquests bisbes son citats per l’historiador Enrique Bayerri: Fra Pere de Vega (1606), succesor del bisbe Pedro Manrique; Isidor Aliaga (1611-1612) successor de De Vega, traslladat d’Albarrassí a Tortosa i de Tortosa a València.

Alfonso Márquez de Prado, 1612-1616

Segovià. Canonge doctoral de la catedral de Cuenca i inquisidor de Barcelona. Sínode de 1615 les constitucions del qual edità juntament amb les de D. Juan Izquierdo. És la primera edició de constitucions sinodals tortosines després del concili de Trento. Visita pastoral de 1613. Traslladat a Cartagena.

Lluís de Tena, 1616-1622 

Natural de Guadix, doctor en Teologia. Rector de la Universita d’Alcalà. Canonge de Toledo. Curt pontificat de sis anys i, d’ells, tres els passà fora de la diòcesi, elegit diputat eclesiàstic, presidí un trieni a la Generalitat de Catalunya. Fundador de la Confraria de la Mare de Déu de la Cinta. Sínode de 1621.

Agustí Spínola, 1623-1625

Genovés, fill del Marqués i General Ambrosio Spínola. Cardenal als 23 anys. Educat en Espanya. Traslladat a Granada, Santiago i Sevilla.

Justino Antolínez de Burgos, 1628-1637

Val·lisoletà de naixement, era Vicari General i Degà de la Catedral de Granada. Podríem dir que es va fer una “permuta” en el destí de D. Justino i del Cardenal Spínola, ja que aquest passà del bisbat de Tortosa a la seu de Granada i el Degà de Granada succeí a Spínola en la seu tortosina, després de dos anys de seu vacant. El sínode de 1637 va ser la seva darrera gran obra, ja què el bisbe Justino morí quatre mesos després de la seva conclusió. És l’únic sínode, del que es conserven les actes originals manuscrites i l’expedient complert visat per un notari tortosí a l’arxiu capitular. Visites pastorals: 1629, 1631, 1634, 1638. Durant el seu pontificat la relíquia de la Santa Cinta viatjà per primera vegada a la Cort per part de la reina. A la seva mort, la diòcesi restà en situació de seu vacant durant quatre anys difícils (1634-1641) anys en els que es gestà i començà a Catalunya la “guerra dels segadors”. El Capítol catedralici i el seu prior, Josep Isern, assumí la responsabilitat de govern en aquest període intermedi.

Fra. Joan Baptista Veschi de Campania, 1639-1648

Franciscà napolità. Fundà el Reial Monestir de la Puríssima Concepció Victòria, de monges concepcionistes franciscanes, després del setge a la ciutat de Tortosa per part de l’exèrcit francès en 1642. Un altre setge memorable fou el de 1648 en que el bisbe va ser maltractat, refugiant-se a Morella per un temps. Regalà la venerable i històrica imatge de Jesús crucificat a qui s’atribueixen fets prodigiosos. Veschi de Campania fou nomenat bisbe de la diòcesi de Pozzuoli en 1648. No obstant, per les circumstàncies de la guerra no es va traslladar fins a 1655. Després del seu nomenament, estant Tortosa amb situació de “seu vacant” fou designat per administrar la eu Francesc Aguilío i Sentís, natural d’Arnes i Vicari General del bisbat de Tortosa. No va arribar a prendre possessió perquè morí el mateix amy 1648.

Gregorio Parcero, 1654-1663, benedictí

Natural de Tui. Havia estat bisbe d’Elna. Tenia 93 anys quan comença el govern de la diòcesi tortosina. No obstant la seva edat, governà amb ciència i prudència, defenent la immunitat eclesiàstica. Impulsà les obres de la catedral. Visita pastoral de 1654-1655.

Josep Fageda, 1664-1685

Natural de Vic. Monjo Jerònim. Havia estat bisbe de Girona. Posà la primera pedra de la Capella de la Cinta. Sínodes de: 1666 i 1682. Visites pastorals de 1666, 1667, 1672, 1673, 1674, 1682.

Fra. Sever Tomàs Auther, 1685-1700, frare dominicà

Natural de Puigcerdà. Havia estat bisbe de Girona. S’identificà tant amb el poble que en temps de la plaga de llagosta que assotà Tortosa durant vuit mesos des de l’estiu de 1687 se’l veia matant insectes amb alguns capitulars mesclat amb els llauradors i veïns de la ciutat. Sínodes de 1687 i 1696. Visites pastorals 1685, 1688, 1694, 1697, 1698.

Silvestre García Escalona, 1702-1714

Natural de Almonacid (Toledo). Continuà les obres de la Catedral. Gran devoció a la Santa Cinta, arran d’una curació en la seva persona estant greument malalt a Castelló. Grans dificultats en el temps de la guerra de Successió, vivint la duresa del setge militar i les seves conseqüències no solament a la ciutat sinó, també, a altres llocs de la diòcesi. Els clergues, les esglésies i les feligresies vivien una constant inseguretat que, sovint, comportava el robatori sacríleg d’objectes de culte. Visites pastorals de: 1703, 1713 y 1714.

Juan Miguélez de Mendaña, 1715-1717

Natural de Cubillos (León). Aplicà a la diòcesi les imposicions de Felip V pels decrets de “Nova planta”. Va fomentar les missions populars per a augmentar la devoció contra els aires il·lustrats que arribaven a Espanya des d’Europa. Visites pastorals de 1716.

Bartolomé Camacho y Madueño, 1720-1757

Natural de Montoro (Córdoba). Presentat l’any 1718, no prengué possessió, per la seva joventut, fins al 21 de maig de 1720. Inaugurà la capella de la Verge de la Cinta (1726). En 1728 es donà per acabades les obres de la nau dreta de la Catedral. Visites pastorals de: 1732, 1734-1739, 1757.

Francesc Borrull, 1757-1758

Natural de Valencia. Fou un bisbe de pas. El seu pontificat no durà més de deu mesos. Morí a Sant Mateu, fent la Visita Pastoral. Enterrat a la capella del sagrari, de Sant Mateu. Visita pastoral de 1757.

Luís García Mañero, 1760-1765

Citat per R. O’Callaghan, o. c. p. 221. Originari de Sotillo, diòcesi d’Osma. Doctoral d’Oviedo. Traslladat a la seu de Saragossa. Pla de la construcció de la Sagristia Major de la Catedral. Projecte de l’altar de la capella de la Cinta. Visites pastorals de 1761-1763 y 1762.

Bernardo Velarde y Velarde, 1765-1779

Natural de Santillana (Santander). Eixamplà el Palau Episcopal adquirint els solars de les cases enderrocades a causa de la gran avinguda de l’Ebre de 1772 i restaurà la casa episcopal de Bitem. Impulsà la construcció de moltes esglésies parroquials de la Diòcesi per substituir les antigues esglésies romàniques i gòtiques pel mal estat en què estaven. Traslladat a Saragossa.

Pedro Cortés y Larraz, 1780-1786

Natural de Belchite. Personatge generós que ajudà a les obres de la Seu, a l’obra de l’altar de la Cinta i a la fàbrica de moltes esglésies que s’estaven construint. Per raons de salut renuncià l’any 1786, retirant-se a Saragossa.

Victoriano López y Gonzalo, 1787-1790

Natural de Terzaga, diòcesi de Sigüenza. Estrenà el pontificat amb la major avinguda de l’Ebre que hom coneix, la del 7 d’octubre de 1787. Destacà per l’abnegada i exemplar dedicació a ajudar els damnificats de la riuada. Traslladat a Cartagena.

Antonio José Salinas y Moreno, 1790-1814

Franciscà natural de Hellín. Pontificat molt llarg (24 anys). Tingué que patir el conflicte bèl·lic sorgit a causa de la Revolució francesa (1789), la guerra de la Independència (1808-1814) i les seves nefastes conseqüències. Visita pastoral de 1797. Morí a Castelló on s’havia traslladat fugint dels francesos.

Manuel Ros de Medrano, 1815-1821

Natural d’Orense. Gran defensor dels bens patrimonials i dels drets tradicionals de l’Església en una requisitòria contra les Corts de Cadis, en les quals participà com a diputat. Publicà cartes pastorals i predicà contra el liberalisme i l’esperir de la Il·lustració. A causa de la guerra de la Independència, l’actitud de Ros de Medrano esdevingué una actitud antifrancesa i antiliberal. La gran força de voluntat del prelat es manifesta en les Constitutiones Synodales Dertusenses (1819) una gran col·lecció dels 6 sínodes post-tridentins tortosins, així com la heroïcitat que mostrà davant l’epidèmia de 1821. Precisament morí com una víctima més de les 1972 persones que hi perderen la vida.

Víctor Damián Sáez y Sánchez Mayor, 1824-1839

Natural de Budia, Guadalajara. Home polític: ministre universal de Ferran VII. Cap de Govern i Secretari d’Estat. Com a bisbe de Tortosa, després de l’etapa política, es dedicà plenament a la diòcesi: sacerdots, parròquies, visites pastorals, etc. Especialment generós amb els pobres. A la mort de Ferran VII, optà per amagar-se a Sigüenza. Allí va morir el 03/02/1839.

Damián Gordo y Sáez, 1848-1854

El bisbat de Tortosa romangué nou anys sense bisbe. Seu vacant. Eren anys de molta agitació per les guerres carlines, desamortitzacions de béns eclesiàstics i exclaustracions que deixaren buits els monestirs i convents masculins. El bisbe nomenat va ser D. Damián Gordo Sáez, nebot de l’anterior bisbe, Damián Sáez, de qui havia estat vicari general i canonge de la seu tortosina. Va ser un bon bisbe… sempre sol·lícit en reclamar del Govern els edificis o convents de religiosos confiscats per l’Estat i, valent en apaivagar els ànims etc. Morí en la casa episcopal de Bitem.

Gil Esteve y Tomàs, 1858

Natural de Torà, diòcesi de Solsona. Creà el “Boletín Eclesiástico del Obispado”. Gaudia de poca salut. El seu pontificat només durà sis mesos. Morí el 19 de juliol de 1858.

Miquel Josep Pratmans i Llambés, 1860-1861

Natural de Cardona (Solsona). Pontificat breu, poc més d’un any. És el bisbe qui ordenà de prevere Mn. Manuel Domingo i Sol, l’apòstol de l’Eucaristia i del Sacerdoci.

Benet Vilamitjana i Vila, 1862-1879

Natural de Sant Vicent de Torelló, vicerrector i professor del Seminari de Vic, amic i col·laborador de Sant Antoni Maria Claret en la fundació de la Congregació de Missioners de l’Immaculat Cor de Maria. Des del primer moment com a Bisbe de Tortosa, mostrà gran preocupació pels convents, cases de beneficència i caritat, hospitals, Seminari, Col·legi de Sant Josep. Impulsà la Congregació de la Mare de Déu de la Consolació fundada per Maria Rosa Molas, ajudà a la creació de diversos convents (Providència de Vinaròs, Carmelites Descalces de Jesús-Tortosa) i instal·là el Col·legi Màxim de la Companyia de Jesús. L’any 1867 ordenà de diaca i de prevere al fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, Enric d’Ossó i Cervelló. Sofrí amb tota la diòcesi, les conseqüències de la revolució setembrina de 1868 i del sexenni revolucionari. Assistí al Concili Vaticà I. Traslladat a la Seu metropolitana de Tarragona.

Francisco Aznar y Pueyo, 1879-1893

Natural de Panticosa (Jaca). Home de gran zel apostòlic i de gran caritat, anomenat “pare dels pobres” ajudant-los en l’epidèmia de còlera de 1885. Vàries associacions i cases religioses es van fundar patrocinades per ell: les Germanetes dels pobres, les Germanes redemptoristes, les Concepcionistes de Benicarló, les Mínimes de Móra d’Ebre, les Oblates del Santíssim Redemptor que acollien noies desemparades, etc. Visites pastorals de 1879 i 1884.

Pedro Rocamora García, 1894-1925

Procedent del bisbat d’Oriola. Com a bisbe de Tortosa impulsà la construcció de la majoria d’esglésies construïdes a cavall del segle XIX i primeries del segle XX. Aconseguí per a la ciutat de Tortosa el patronatge de la Mare de Déu de la Cinta, i la declaració de Basílica per a la Catedral. Les seves despulles reposen a la capella de Sant Pere de la Catedral, al costat de les dels bisbes Aznar Pueyo i Félix Bilbao. Vàries visites pastorals.

Félix Bilbao y Ugarriza, 1925-1943

Bisbe basc. Canonge de València. Durant la Dictadura de Primo de Ribera fou “bisbe titular” de Zarai i auxiliar de Tortosa (1924) i Administrador Apostòlic a la mort del bisbe Rocamora (1925). Després de la proclamació de la República (1931) i les seves conseqüències, el bisbe Bilbao assumí la Carta Circular del Cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, de 4 de maig de 1931, i les seves disposicions. Al Butlletí Oficial del Bisbat va fer publicar diversos escrits sobre la conducta de preveres i fidels davant la situació. Durant la guerra civil de 1936-39, la diòcesi de Tortosa passà dies de gran angoixa, desgracia, desemparament, martiri de persones i aniquilació de patrimoni religiós. Dels 516 sacerdots seculars en foren martiritzats 294 segons la llista formada pel canonge arxiver de la Catedral, Manuel García Sancho, als quals s’haurien d’afegir alguns seminaristes teòlegs i diaques. Hom parla tanmateix de més de 300 morts. Montero Moreno en compta 311. El Bisbe Félix Bilbao escapà a la mort, perquè, amb el Cardenal Vidal i Barraquer, es va traslladar en vaixell a Itàlia, d’on retornà a Espanya l’any 1938, acompanyat del Bisbe Coadjutor amb dret a successió, Manuel Moll i Salord.

Manuel Moll i Salord, 1943-1968

Nascut a Ciutadella (Menorca) el 15 de març de 1897, ordenat sacerdot a Roma en 1920, preconitzat bisbe coadjutor de Tortosa en 1936, consagrat en Roma en 1937, administrador apostòlic de Lleida en 1938, arribà a Tortosa pocs dies abans de la mort del seu predecessor. Trobà una dòcesi força empobrida, podem dir que arruïnada en persones i en bens patrimonials eclesiàstics. Gran part de la tasca del seu pontificat va ser de construcció i reconstrucció, en ser el bisbat un dels més devastats en la guerra civil (1936-1939). Destaca la construcció del nou Seminari Diocesà amb el sacrifici de totes les parròquies i entitats diocesanes. Durant el seu pontificat esdevingué un fet importantíssim: es tracta de la divisió territorial de la diòcesi, en virtut del Concordat de 1953 entre la Santa Seu i l’Estat Espanyol. Les primeres segregacions foren les de 1956: Calaceit, Cretes, Lledó i Arenys de Lledó agregades a l’arquebisbat de Saragossa. Maials va ser agregada a la diòcesi de Lleida. En canvi, s’incorporaven al bisbat de Tortosa Betxí i Olocau del Rei. Les segones segregacions van ser l’any 1960: Cinc arxiprestats (Nules, Vila-real, Castelló, Llucena i Albocàsser, excepte Catí) passaren al nou bisbat de Segorb-Castelló. La Diòcesi quedà reduïda a 6.450 km2, entre el sud de la província de Tarragona i el nord de la de Castelló. Tres anys després d’haver participat com a pare conciliar del Vaticà II, el Bisbe Moll va celebrar a la Catedral (13 d’octubre de 1968) la seva darrera missa pontifical com a bisbe dimissionari, i es retirà a Ciutadella. Morí el 23 de març de 1972 i fou enterrat a la Catedral tortosina.

Ricardo Mª Carles i Gordó, 1969-1990

València 24-09-1926 / Tortosa 17-12-2013. Va ser consagrat a la Catedral del bisbat el dia 3 d’agost de 1969. Bisbe de Tortosa durant 21 anys, va ser promogut a la Seu arquebisbal de Barcelona l’any 1990. El Sant Pare Joan Pau II el nomenà Cardenal en 1994. Destacà per l’aplicació dels decrets i doctrina del Vaticà II. La seva capacitat  de treball i incansable activitat el feren present a tot arreu. Promogué la pastoral de joves, els equips de matrimonis, les associacions, les catequesis d’adults, infants i adolescents, el contacte proper amb sacerdots i seminaristes, l’educació cristiana a través de col·legis diocesans. Creà el “Col·legi Diocesà Bisbe Moll” (Infantil i Primària) i reorganitzà el de “La Immaculada” (BUP-COU) situats tots dos en l’edifici del Seminari des de 1972. Creà noves parròquies i, com un esdeveniment extraordinari, convocà un sínode diocesà que durà quatre anys (1984-1988) i que ell volia que fos “un tresor de gràcia, una experiència d’Església en comunió d’afanys… com havia recordat el Vaticà II”.

Lluís Martínez i Sistach, 1991-1997

Nascut a Barcelona el 29-04-1937, doctor en ambdós drets, bisbe auxiliar de Barcelona des de l’any 1987, fou nomenat bisbe de Tortosa el 17-05-1991 i prengué possessió el 07-07-1991. La seva tasca pastoral estigué dedicada principalment a fer l’aplicació del Sínode Diocesà celebrat en l’anterior pontificat, i a revifar les institucions de l’Església tortosina, realçant els mitjans de comunicació, normalitzant la llengua catalana i donant seguretat jurídica i administrativa a la Cúria Diocesana. Restaurà i adaptà algunes dependències del Palau Episcopal i de la Catedral. Promogué la unió dels Col·legis Diocesans “Bisbe Moll” i “La Immaculada” creant un nou col·legi anomenat “Sagrada Família” situat en l’edifici del Seminari. En 1997 va ser promogut a la Seu arquebisbal de Tarragona i més endavant (2004) a la de Barcelona, succeint al Cardenal Carles. El Papa Benet XVI el creà Cardenal l’any 2007.

Javier Salinas Viñals, 1997-2013

Nascut a València el 23-01-1948. Dr. en Ciències de l’Educació, especialitat Catequètica. Va ser Bisbe d’Eivissa (1992-1997) abans de se-ho de Tortosa (1997-2012) de la que prengué possessió el 26 d’octubre. També va ser “Administrador apostòlic” de la diòcesi de Lleida, durant any i mig (2007-2008), en cessar com a bisbe Mons. Francesc Ciuraneta Aymí, per malatia, i fins que en va prendre possessió el nou bisbe Mons. Joan Piris Frigola. Mons. Salinas destacà per la pastoral d’orientació i educació dels infants i joves mitjançant la catequesi i per la preparació i publicació de materials didàctics. Instaurà el diaconat permanent. En l’ordre material, destaquen les obres de consolidació de l’Edifici-Seminari, on se situen els seminaristes i la institució educativa del “Col·legi Diocesà Sagrada Família” a la qual es va unir, també, el “Col·legi de Sant Josep” provinent dels sacerdots operaris, fills del beat Manuel Domingo i Sol. Finalment, cal recordar l’atenció a la Catedral, creant una “Exposició permanent”. Va ser traslladat a Mallorca. Després tornà als seus orígens, com auxiliar de València.

Enrique Benavent Vidal, 2013-2022

Nascut el 25 d’abril de 1959 a Quatretonda (València). Va cursar estudis eclesiàstics en el Seminari Diocesà de Montcada, assistint a les classes de la Facultat de Teologia “Sant Vicent Ferrer”, on va obtenir la llicenciatura en Teologia. Es Doctor en Teologia por la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Va rebre l’ordenació sacerdotal a València de mans de Joan Pau II, el 8 de novembre de 1982, durant la seva primera Visita Apostòlica a Espanya. Va ser nomenat Bisbe Titular de Rotdon i Auxiliar de València el 8 de novembre de 2004. Va rebre l’ordenació episcopal el 8 de gener de 2005. Nomenat Bisbe de Tortosa el 17 de maig de 2013, va iniciar el seu ministeri episcopal en aquesta Seu el 13 de juliol del mateix any. Va ser nomenat Arquebisbe de València el 10 d’octubre de 2022 i va iniciar el seu ministeri episcopal a la seu valentina el 10 de desembre del mateix any.

Fons documentals d’aquest episcopologi:

• Ramon O’Callaghan: Episcopologio de la Santa Iglesia de Tortosa. 
• Josep Alanyà i Roig: El Seminari Diocesà de Tortosa.
• Francisco García Monforte: El Sínodo de Antolínez de Burgos en el contexto de los Sínodos Diocesanos Tortosinos.