ELS PARES, L’EDUCACIÓ I LA TRANSMISSIÓ DE LA FE 23-09-2018

Al llarg d’aquestes primeres setmanes del nou curs m’he dirigit als catequistes i als educadors cristians recordant-los la importància que té el seu treball per a la transmissió de la fe als xiquets i els joves. Però no podem oblidar que ni l’Església ni el centre educatiu poden ni deuen substituir als pares. La seua missió és ajudar-los, perquè els primers educadors i els principals responsables de transmetre la fe als seus fills són ells. De poc servirà el testimoniatge dels professors i els catequistes si els pares no assumeixen amb responsabilitat la missió que els correspon. Per això, avui vull dirigir-me a les mares i els pares que valoreu la importància que pot tenir per a la vida dels vostres fills el que l’Església els ofereix, per a recordar-vos alguns principis que han d’inspirar la vostra actuació.

En primer lloc, us vull demanar que no separeu l’educació i el creixement en la fe. Un cristià no pot concebre una educació que no siga integral, és a dir, que no abaste totes les dimensions de la persona, també la moral i la religiosa. D’altra banda, cal dir també que un creixement de la fe, si és autèntic, ha de conduir a què els joves creixin en els valors humans i s’esforcen a realitzar bé el seu treball, que en aquesta etapa és fonamentalment l’estudi. Quan es viu en aquesta separació s’està  transmetent als joves el missatge que la fe no és important per al creixement personal, el que condueix a una ruptura entre fe i vida. Us demano que us preocupeu tant de la formació intel·lectual com de la formació ètica i religiosa dels vostres fills.

Referent a la vivència de la fe, és fonamental per a una transmissió eficaç que cuideu dues actituds: en primer lloc, donar-li la mateixa importància que a altres activitats en les quals participen. Si un pare s’enfada quan el fill no assisteix a un entrenament de l’equip de futbol i es queda indiferent quan no vol anar a la catequesi, li està dient que per a ell no és important la catequesi i el fill acabarà pensant igual. En segon lloc és decisiu que la fe es visca dins de casa. Si uns pares es preocupen que els fills vagen a la parròquia, però a casa mai hi ha un moment d’oració familiar, ni un signe creient que els indique que estan en una llar cristiana, els fills pensaran que la fe és quelcom que es viu fora de casa, i que en la vida familiar hi ha coses que són més importants.

Finalment, també us vull animar a comprometre-us a acompanyar als vostres fills en els seus processos educatius i de creixement en la fe. La vostra missió com a pares cristians no consisteix únicament a cercar-los un bon col·legi i preocupar-vos que participen en la catequesi i en les altres activitats de la parròquia. Heu d’implicar-vos acompanyant-los en aquests processos. Si us manteniu al marge acabaran pensant que créixer en els valors morals i el coneixement de Crist no és fonamental per a la vida. En definitiva, no oblideu que la vostra missió educativa no consisteix a animar-los amb discursos sinó fonamentalment a acompanyar-los amb la vida.

Que el Senyor us il·lumine en aquesta delicada missió.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa