Mn. Florencio Albero, prevere més longeu de la Diòcesi:
«El tracte que donem als malalts demostra si realment vivim el nostre ministeri sacerdotal»
El sacerdot a la capella de la Llar Sant Sebastià de Vinaròs.
- Aquest prevere nascut en Alcora en 1931 va ser ordenat en 1954 i ha exercit el sacerdoci en poblacions com Benicarló, Sant Jaume d’Enveja, Sant Mateu o Tírig
- Al llarg la seva vida sacerdotal, ha tingut especial cura de l’atenció espiritual dels malalts i ha sigut capellà de l’Hospital de Vinaròs durant catorze anys
Javier Castán. TORTOSA
(18-3-2026) «Quan era jove, sentia dir que un, quan es fa vell, perd molt la memòria. Ara veig que em passa», reconeix mossèn Florencio Albero Medina. Amb 94 anys, és el capellà de més edat de la Diòcesi de Tortosa. A pesar de les seves paraules, el sacerdot aconsegueix evocar un riu de records dels més de 70 anys que abasta la seva vida sacerdotal en Benicarló, Sant Jaume d’Enveja, Els Muntells, Sant Mateu, Tírig, Traiguera, Canet lo Roig i Vinaròs. Una trajectòria en què l’atenció espiritual als malalts ha ocupat un lloc especial: «Jo crec que se’ns nota si realment volem viure el nostre ministeri de capellans per davant de tot en com tractem i atenem a aquestes persones».
El futur sacerdot amb son pare, Florencio.
Mn. Florencio va nàixer en Alcora (Castelló), el 30 de setembre de 1931. «Amb només vuit anys, ja era escolanet de la parròquia. Cada dia, abans de classe, anava a ajudar a missa. Els diumenges, acompanyava a mon pare al rosari de l’aurora. Vaig poder conèixer tots els capellans que van anar passant per Alcora», comenta el prevere. També assenyala la gran influència que va tenir en la localitat el Col·legi dels Germans de La Salle a l’hora de suscitar vocacions a la vida religiosa. Un germà de Mn. Florencio, Pedro Albero, és membre d’aquesta congregació dedicada a l’ensenyament.
Florencio Albero va ingressar al seminari amb deu anys, en 1941: «Era el seminarista més jove dels més de 50 que vam ingressar aquell any». Va completar els seus estudis en 1952, però va haver d’esperar dos anys per ser ordenat, ja que era massa jove. Mentrestant, va exercir d’auxiliar del prefecte que atenia els estudiants del seminari. «Vaig rebre l’orde en 1954 de mans del bisbe Manuel Moll, amb 22 anys i mig. En aquell moment, la Diòcesi de Tortosa encara arribava pel sud fins a Almenara. El 1960, els arxiprestats de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser van passar a formar part de la Diòcesi de Segorbe», recorda Mn. Albero.
Mn. Florencio presidint la seva primera Eucaristia en Alcora amb la casulla del Venerable Bertrán, el 30 de juny de 1954.
Benicarló (1954-1956)
El primer càrrec que va assumir com a sacerdot, en 1954, va ser el de vicari de la parròquia de Benicarló. Mossèn Florencio rememora la gran activitat religiosa que hi havia a la localitat: «En la vespra de la festa de la Immaculada, el rector i els tres vicaris vam estar confessant tot el dia, del matí fins a la nit. El novenari del Crist de la Mar també s’omplia de gent, els vicaris havíem d’anar a buscar cadires plegables perquè la gent pogués seure a les naus laterals de l’església de Sant Bartomeu». Cal assenyalar que Benicarló tenia entre 7000 i 8000 habitants en aquells anys.
Pedro i Florencio Albero, germà de La Salle i sacerdot diocesà respectivament.
En aquest primer destí, van acompanyar-lo la seva mare i també el seu pare, que va treballar de forner. A Benicarló, Mn. Florencio va estar al costat dels joves de la parròquia i va implicar-se en un grup de teatre. «El meu treball era senzill, també anava a visitar molts malalts i a dur-los la comunió. A pesar dels anys, encara recordo amb molt d’afecte la gent que vaig conèixer a Benicarló», afirma el sacerdot.
Sant Jaume d’Enveja (1956-1974)
L’1 d’agost de 1956, el prevere va començar una nova etapa com a rector de la parròquia de Sant Jaume d’Enveja. «Crec que puc dir que vaig estar a totes les cases del poble. Vaig tenir molta cura dels malalts —recorda— i potser al principi encara vam portar el viàtic de manera solemne: mentre anàvem pel carrer, es tocava una campana perquè la gent s’adonés que dúiem el Santíssim».
«El meu treball era senzill, també anava a visitar molts malalts i a dur-los la comunió»
Dels 18 anys que va passar a Sant Jaume, Mn. Florencio destaca iniciatives pastorals com els Cursets de Cristiandat que es realitzaven a l’ermita de Mig Camí de Tortosa i que «van donar una espenta a la vivència de la fe». En 1959, va haver-hi una Missió General en tota la zona del Delta de l’Ebre. «A Sant Jaume, van venir dos pares jesuïtes que comptaven amb l’ajuda de dues religioses. Als matins fèiem rosari de l’aurora i celebràvem la missa. També hi havia actes per als xiquets. El principal acte d’evangelització era a la nit. Com l’església de Sant Jaume era molt xicoteta, ho fèiem al cine, que s’omplia», detalla el capellà, observant el gran impacte que va tenir aquesta iniciativa en aquells pobles.
Com va fer-se palès durant la Missió General, era necessari ampliar el temple parroquial. «No teníem molts diners en aquell moment —comenta Mn. Albero—, així que vam demanar la col·laboració dels feligresos. Jo vaig anar per les eres quan es llaurava l’arròs perquè hi havia gent a qui li era més fàcil donar arròs que donar diners». El poble de Sant Jaume s’ho va agafar amb ganes i l’ampliació de l’església va poder dur-se a terme. «De broma, em deien que havia aconseguit la unió de les esglésies, perquè vam tombar la paret que separava l’església vella de la nova». El projecte de reforma va culminar quan ell ja havia marxat de Sant Jaume. Durant un temps, Mn. Florencio també va fer-se càrrec de la Parròquia de Sant Llorenç de Els Muntells. El 25 de juliol de 2025, el municipi de Sant Jaume d’Enveja va nomenar-lo Fill Adoptiu.
El 25 de juliol de 2025, el municipi de Sant Jaume d’Enveja va nomenar-lo Fill Adoptiu.
Sant Mateu (1974-2006)
En 1974, després d’un càlid comiat al cine d’estiu de Sant Jaume, Mn. Florencio Albero va marxar a Sant Mateu. «Va enviar-me allà el bisbe Ricardo María Carles. Don Ricardo va estar amb nosaltres molts anys, de 1969 a 1990, va ser un bisbe molt entregat i el vam estimar molt», comenta. La seva etapa en aquest municipi va durar 32 anys durant els quals va continuar visitant les cases dels malalts per apropar-los els sagraments. En 1978, va ampliar-se la seva responsabilitat en ser nomenat encarregat de la parròquia de la Mare de Déu del Pilar de Tírig.
De Sant Mateu, destaca la gran devoció a la Mare de Déu dels Àngels: «Aquest fet ha contribuït molt a mantenir la fe cristiana en la localitat. Recordo el cas d’un home casat que ja era major, potser jubilat, que cada dia pujava en bicicleta fins a l’ermita de la Mare de Déu per resar. Va morir a la porta de l’ermitori, no es coneix cap altre cas així».
Mn. Albero amb tota la seva família a la casa de Sant Mateu.
«Va ser molt agradable que en Sant Mateu hi hagués un convent de clausura de les Mares Agustines», afegeix. Va ser en l’església d’aquesta comunitat on Mn. Florencio va celebrar les seves noces d’or sacerdotals en 2004. Dos anys més tard, el sacerdot va complir 75 anys. «El final de la meva etapa allà va ser de molt de goig perquè es va celebrar l’exposició de La Llum de les Imatges, promoguda per la Generalitat Valenciana. Va suposar la neteja de l’església arxiprestal i de la capella de la comunió, i la restauració de l’església de Sant Pere i de la creu gòtica de 1397. Vaig procurar que les xiques i xics que treballaven en el projecte estigueren contents. De cireres els en vaig portar totes les vegades que vaig poder», comenta el prevere.
Capellania de l’Hospital de Vinaròs (2006-2020)
A Mn. Florencio li va costar molt deixar Sant Mateu en 2006: «Així i tot, vaig acceptar content que el bisbe Javier Salinas em nomenés capellà de l’Hospital de Vinaròs perquè volia dir que, a pesar d’haver complit 75 anys, encara podia ajudar en el bisbat». El sacerdot va demanar-li continuar sent rector de Tírig, càrrec que va mantenir fins a 2020.
El capellà durant una visita a una persona malalta a l’Hospital de Vinaròs.
«Va agradar-me molt atendre els malalts de l’hospital. Vaig tindre molta facilitat per accedir amb permís a les habitacions on em cridaven per administrar el sagrament de la Unció dels Malalts o per donar-los la comunió. També vaig poder acompanyar a persones que estaven soles en els seus últims moments», assegura Mn. Florencio, que va treballar al centre hospitalari fins a l’inici de la pandèmia en 2020.
Un temps després, el sacerdot va patir una taquicàrdia i va estar vuit dies ingressat. «Les meves forces no van tornar a ser les mateixes», confessa Mn. Florencio, que durant els últims anys ha residit a la Llar Sant Sebastià de Vinaròs, regentada fins a setembre de 2025 per les Germanetes dels Ancians Desemparats.
Celebració dels 70 anys de la seva ordenació a la residència de les Germanetes dels Ancians Desemparats.
La humilitat d’un home de Déu
Des de la perspectiva que li donen els anys, Mn. Florencio vol recordar als capellans més joves la importància de viure la fe en Crist. «Hem de tenir molt present que som enviats a evangelitzar i, per tant, de les maneres que puguem, hem de continuar treballant i transmetent el que Déu ens demana perquè el món se salve», assenyala.
Les seves paraules fan evident la humilitat d’un home que ha entregat la seva vida al poble de Déu i, especialment, als malalts: «La meva vida ha sigut senzilla i no va haver-hi cap cosa extraordinària. Demano a Déu nostre Senyor que qui em recordi, ho faci sobretot com a un capellà que va intentar donar a conèixer l’Evangeli i Jesucrist. Això em donarà la major alegria».
