EL TESTIMONIATGE DE LA VERITAT 25-11-2018

L’últim diumenge de l’any litúrgic celebrem la solemnitat de Jesucrist Rei de l’Univers. En l’Eucaristia escoltem el moment en el qual Jesús, en preguntar-li Pilat si és rei, respon: “Tu ho dius: jo sóc rei. La meua missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món” (Jn 18, 37). El mateix Jesús, que es va retirar a la muntanya quan, després de la multiplicació dels pans, la multitud volia proclamar-lo rei (Jn 6, 15); en el moment en què tots l’han abandonat i es troba sol i indefens davant els poders d’aquest món, quan està a punt de ser condemnat a mort, reconeix la seua reialesa, donant així una “noble professió de fe” (1 Tm 6, 13).

Un moment abans d’aquest reconeixement de la pròpia reialesa, Jesús ja havia advertit: “La meua reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meua reialesa no és d’aquest món” (Jn 18, 36). És certament un regne estrany, perquè no es fonamenta ni en l’èxit de les obres dels homes, ni en l’admiració que desperta el poder, ni en la força de les armes, sinó en la veritat i en el testimoniatge que el Senyor va donar d’ella durant la seua vida i en el moment de la mort. No és estrany que algú poderós com Pilat reaccionés amb escepticisme preguntant: “I què és la veritat?” (Jn 18, 38); i que, quan pressionat pels caps i per la multitud que s’havia congregat davant el pretori ja havia decidit la seua condemna, el presentés al poble proclamant amb ironia: “Heus ací el vostre rei” (Jn 19, 14).

Aquesta escena ens està indicant als cristians de tots els temps que el camí per a sembrar el Regne de Déu en el nostre món no pot ser un altre que el de Crist: el testimoniatge de la veritat de l’Evangeli i fer-ho evangèlicament. En aquesta escena de Jesús davant Pilat descobrim en què consisteix eixe testimoniatge: no es tracta d’imposar-la per força, ni de fer patir als altres per l’Evangeli, sinó d’estar disposat a acceptar el sofriment per ella com va fer Jesús en eixe moment decisiu de la seua vida. Encara que sembla un camí ineficaç i condemnat al fracàs, el creient no pot dubtar que és l’únic per a sembrar la llavor de la vida nova en el nostre món.

En la primera carta de sant Pere (3, 15) trobem una exhortació a donar raó de la nostra esperança “amb mansuetud i respecte”. Un teòleg del segle XX, comentant aquest text diu: “No es tracta d’afirmar amb prepotència i arrogància que es posseeix la veritat; la nostra resposta als qui ens pregunten hem de donar-la amb «mansuetud i respecte». Amb mansuetud, perquè nosaltres no som els amos de la veritat; i amb respecte, perquè necessàriament hem de ser respectuosos amb l’opinió dels altres. La raó que hem de donar de la nostra esperança no ha de consistir en discursos polèmics i en la mania de tindre sempre la raó, sinó en dues coses: en una bona conducta davant la qual han de quedar confosos els qui ens calumnien, i en el patiment per amor a la veritat”.

Aquest és el camí perquè el Regne de Déu siga realitat en el nostre món.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa