Amb el Diumenge de Rams iniciem la celebració de la Setmana Santa. Enmig de l’ambient secularitzat de la nostra cultura sorprèn el fet de que durant aquests dies els sentiments religiosos es fan especialment visibles en els nostres pobles i ciutats. La nostra mirada es dirigeix aquests dies a la persona del Senyor. En el drama de la seua passió i mort veiem el Fill de Déu, que no sols ha renunciat a la dignitat que li correspon com a Fill de Déu en fer-se el nostre germà, sinó que s’ha posat l’últim d’aquells la dignitat dels quals no és respectada. No hi ha cap sofriment o cap angoixa que puguen patir els homes que Ell no haja patit en la seua pròpia carn.

En la passió del Senyor se’ns revela, en primer lloc, la veritat del que hi ha al cor dels homes: Jesucrist havia passat pel nostre món fent el bé i curant als oprimits pel diable perquè Déu estava amb Ell. Però en el cor del món hi ha un misteri d’iniquitat. Lo normal és que Jesús, que curava, perdonava i estimava a tots, fóra admirat pels seus contemporanis. Però el bé que va fer va despertar sospites, enveges, odis i desitjos d’acabar amb Ell. Aquest és el misteri d’iniquitat que hi ha en el cor del món: al bé responem amb el mal, a l’amor responem amb rebuig, a la gràcia responem amb ingratitud.

Però en el misteri de la creu es desvetlla també el que hi ha al cor de Déu. El Fill de Déu fet home va morir com havia viscut: lliurant la seua vida, servint, perdonant. “No he vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida com a rescat per tothom”. Servir i donar la vida. Aquestes dos actituds, que constitueixen l’essència de la vida del Senyor, constitueixen també la clau per a comprendre la seua mort.

Però el misteri de la mort del Senyor ens revela encara quelcom més grandiós del cor del Pare. Quan el Senyor havia estat crucificat, la multitud que assistia a l’espectacle, en gest de menyspreu a aquell que ha estat expulsat del món, se’n riuen i se’n burlen d’Ell. A la injustícia d’haver condemnat a algú que havia passat pel món fent el be, s’afegeix l’odi i el menyspreu a aquell que, enclavat a la creu, no té forces per defensar-se. El que sorprèn en aquesta escena és la resposta del Senyor: es defensa de l’odi suplicant al Pare el perdó per als seus perseguidors i excusant-los: “No saben el que fan”. En el misteri de la creu es desvetlla la veritat del món, d’un món que reacciona amb odi, enveja i menyspreu al bé que se li fa. Però es descobreix també la veritat de Déu, d’un Déu que reacciona estimant i perdonant davant el menyspreu i l’odi que rep del món. Que la contemplació de la passió del Senyor ens duga a entrar en la veritat profunda del nostre cor i a penetrar en la veritat del cor ple d’amor de Déu.

Que la gràcia que brolla de la creu abaste tot el nostre món.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa