EL CAMÍ PER A LA VIDA ETERNA 10-07-2022

En l’evangeli d’aquest diumenge escoltem la paràbola del bon samarità. Es tracta d’un text que ens resulta familiar i que ja vaig comentar durant l’any de la misericòrdia al qual ens va convocar al papa Francesc (Paraules de Vida, 13 de març de 2016). Us convido a fixar-vos en alguns detalls d’aquest text evangèlic. Tot comença amb una pregunta que un mestre de la llei li dirigeix a Jesús: “Mestre, ¿què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?” (Lc 10, 25). És la mateixa qüestió que en una altra ocasió un jove ric li va dirigir a Jesús (Lc 18, 18; Mt 19, 16; Mc 10, 17).

En eixa pregunta s’expressa la inquietud de tot ésser humà: assolir una vida autèntica, lliure de totes les inquietuds que ens impedeixen una felicitat plena. Es tracta d’una aspiració que tots tenim en el fons del nostre cor, encara que molts no ho vulguen reconèixer. No hi ha cap home que no vulga ser feliç, encara que no tots busquen la felicitat pels mateixos camins. Jesús respon al mestre de la llei que li estava interrogant, convidant-lo a que ell mateix trobe en l’Escriptura el camí que Déu ens proposa a tots per aconseguir una manera de viure amb sentit i alegria en aquest món i que, a més, anticipa una plenitud que nosaltres no podem imaginar: “Jesús li digué: <<Què hi ha escrit a la llei? ¿Què hi llegeixes?>>. Ell contestà: <<Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix>>” (Lc 10, 27).

Les persones som felices quan descobrim la vocació que dona sentit a la nostra vida. Déu des de l’eternitat ha pensat en cadascun de nosaltres i ens ha destinat a una missió. La felicitat en la vida està a trobar el lloc en el qual Déu vol que la realitzem. No plantejar-se aquesta qüestió, com els ocorre a molts joves, que no saben què fer en la seua vida i no descobreixen un sentit al que fan, ni una motivació positiva que els moga a fer el bé, és una forma de pobresa humana. Una persona que no descobreix la seua vocació, en el fons, és una persona sense un futur que la il·lusione.

El camí que Jesús li recorda al mestre de la llei és comú a totes les vocacions i estats de vida, és el que dona sentit i alegria a totes les possibles opcions que cada persona puga triar: és el camí de l’amor a Déu que es concreta en l’amor al proïsme, que és imatge i semblança de Déu. Per a viure’l la persona ha de ser realment lliure de si mateix, de la inclinació als diners, dels egoismes que li esclavitzen; ha d’experimentar que hi ha més alegria en donar que en rebre; que servir els altres no és una càrrega, sinó allò que dona l’autèntica felicitat. Qualsevol vocació (sacerdotal, consagrada o matrimonial) que no es visca així no condueix a la felicitat.

Per això, si volem ser feliços, cada dia ens hem de formular la segona pregunta que el mestre de la llei li va dirigir a Jesús: “I per a mi, ¿qui són aquests altres?” (Lc 10, 29). Per a respondre, Jesús no va donar una lliçó de moral, sinó que va narrar la paràbola del bon samarità. En parlar-nos així, el Senyor ens convida que no ens acontentem a fer teories sobre l’amor, sinó a que ens preguntem qui és el nostre proïsme tenint presents a les persones concretes que ens trobem en el camí de la vida, començant pels nostres familiars i persones properes. Elles encarnen la crida que Déu ens dirigeix a viure en l’amor.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Escoltar:

Descarregar:

X