EL BEAT PAU VI 19-10-2014

Aquest diumenge 17 d’octubre viurem un esdeveniment eclesial de gran importància històrica: el Papa Francesc declararà beat al Papa Pau VI. El Pontífex que va continuar i va cloure el Concili Vaticà II que havia estat iniciat pel Papa Sant Joan XXIII serà elevat a l’honor dels altars. Amb aquest acte el Papa i tota l’Església agraïm a Déu el regal que ens va fer en aquests dos pastors que van guiar l’Església en un moment de canvis profunds en la nostra societat i ens van recordar que ella està per a ser sagrament de salvació d’aquest món.

El Papa Pau VI va haver de viure també moments difícils en el temps del postconcili. Va viure amb patiment l’experiència de veure com eixe món, al que ell estimava amb cor de pare, s’allunyava cada vegada més de l’Església i rebutjava obertament el seu magisteri. Podem dir que va ser un pastor que no sols va treballar per l’Església, sinó que la va estimar i va patir intensament per ella.

El dia de Sant Pere i Sant Pau de l’any 1978 (va morir el 6 d’agost del mateix any, festa de la Transfiguració del Senyor), conscient que el curs natural de la seua vida caminava cap al seu ocàs, va pronunciar una bella homilia en la que va dir al món com entenia la seua missió de suprem pastor de l’Església: “ens sentim consolat i animat per la consciència d’haver repetit incansablement davant l’Església i el món: <<Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu>> (Mt 16, 16); i com Pau, creiem que podem dir: <<He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe>> (2 Tim 4, 7)”. Ell havia confessat i conservat la fe. No ens ha d’estranyar que, per a ell, el document més important del seu magisteri fos precisament el Credo del Poble de Déu, publicat “per a reafirmar i corroborar els punts capitals de la fe de l’Església mateixa”.

Per fidelitat al Concili Vaticà II va fer programa del seu pontificat “la defensa de la vida, en totes les formes que pot ser amenaçada, torbada i inclús suprimida” i la defensa de la dignitat del matrimoni i de la família. Es va preocupar perquè l’Església establira un diàleg amb el món i pel progrés dels pobles, va reafirmar el valor del celibat sacerdotal i de la disciplina de l’Església i ens va llegar l’exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi en la que ens recordava que l’Església està per a anunciar l’Evangeli. I tot açò ho va fer amb valentia en el context d’una cultura que cada vegada rebutjava més obertament la doctrina de l’Església.

En el seu testament es revela l’ànima d’un creient que afronta la mort amb una gran esperança: “Fixo la mirada en el misteri de la mort i del que a aquesta segueix en la llum de Crist, l’únic que l’aclareix; i, per tant, amb confiança humil i serena”. També es percep el cor d’un pastor que va viure el seu ministeri com un verdader ofici d’amor a l’Església: “sento que l’Església m’envolta. Oh Església santa, una i catòlica i apostòlica, rep el meu suprem acte d’amor amb la meua benedicció i salutació”. A aquesta Església li demana “que escolte les paraules que li hem dedicat amb tant afany i amor” i que no “pense que (al món) se li ajuda adoptant els seus criteris, sinó procurant conèixer-lo, estimant-lo i servint-lo”.

Que el seu exemple i el seu magisteri ens ajuden a anunciar l’Evangeli amb fidelitat a l’església i amb amor al nostre món.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X