DIES D’ESPERANÇA 29-10-2017

El començament del mes de novembre, amb la celebració de la solemnitat de tots els sants i la commemoració dels fidels difunts, està marcat pel record dels germans que ens han deixat. Encara que els cristians hem de pregar perquè tots se salven, espontàniament recordem amb especial afecte aquelles persones que han passat per la nostra vida, que ens han estimat i de les quals Déu s’ha servit per a mostrar-nos el seu amor de Pare i revelar-nos la nostra condició de fills seus: els pares, familiars, amics, sacerdots que han sigut importants en les nostres vides, creients el testimoni dels quals ha estat un exemple per a la nostra fe… Sens dubte el que cadascuna d’aquestes persones ha significat per a nosaltres ens ve a la memòria.

Per a ajudar-los a viure cristianament aquests dies els vaig a recordar dos esdeveniments de la vida de Sant Agustí, que ell mateix conta en les seues Confessions. En el llibre V, capítol XIII el sant bisbe d’Hipona narra que quan encara no era cristià, en arribar a Milà va visitar el bisbe Ambròs, el qual el va rebre paternalment. “Jo (diu Agustí) vaig començar a estimar-lo; al principi no certament com a doctor de la veritat…, sinó com a home benvolent amb mi”. No obstant això, mirant la història de la seua vida quan havia arribat a la fe, el record del gran bisbe de Milà el mou a tornar-se cap a Déu amb unes paraules que amaguen una profunda gratitud: “A ell era jo conduït per tu sense saber-ho, per a ser per ell conduït a tu sabent-ho”.

El record dels difunts, que aquests dies vivim d’una manera més intensa, hauria de caracteritzar-se per aquesta gratitud nascuda de la fe. Mai ha d’esborrar-se en el nostre cor l’afecte a ells pel seu amor envers nosaltres. Però sobretot, hauria de ser un record ple d’agraïment a Déu perquè, al llarg de la nostra vida, se serveix de les persones que ens va posant en el camí per a conduir-nos a Ell.

El segon episodi el trobem en el llibre IX, capítol XI. Quan de tornada a la Pàtria estan esperant en el port d’Òstia per a embarcar, sa mare emmalalteix greument i, sentint que s’acosta l’hora de la mort, els diu a ell i al seu germà: “enterreu aquí la vostra mare”. Agustí ens descriu la seua reacció i la del seu germà: “Jo callava i frenava el plor, mes el meu germà va dir no sé quines paraules, amb les que pareixia desitjar-li com a cosa més feliç morir en la pàtria i no en terres llunyanes”. La resposta de santa Mònica ens mostra el cor d’una dona creient: “enterreu aquest cos en qualsevol part, no us amoïneu gens per tenir-ne cura; sols us demano una cosa: que us recordeu de mi davant l’altar del Senyor onsevol que vos trobàreu”.

La memòria dels nostres germans difunts ha de ser un record creient i, per tant, orant. No consisteix només en què nosaltres els portem a la memòria, sinó en demanar a Déu que Ell també es recorde d’ells per a portar-los al goig de la seua presència.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa