DIÀLEG DE JESÚS AMB LA DONA SAMARITANA 12-03-2023

Durant tres diumenges consecutius proclamem amb l’evangelista Joan tres diàlegs de Jesús amb tres interlocutors diferents que mostraran aspectes diversos d’un itinerari catequètic de creixement. El d’avui s’estructura sobre dos diàlegs de Jesús amb la dona samaritana i amb els deixebles.

Amb la caiguda del Regne del Nord el 722 a.C. a mans de Sennaquerib d’Assiria, hi arriben molts estrangers d’altra cultura i religió; Samaria esdevé un poble ètnicament barrejat i molt hostil al Regne del Sud. Accepten només la primera part de la Revelació bíblica -el Pentateuc samarità-, amb cisma fratern que esclata fort quan el 538 a.C. els jueus tornen de l’exili babilònic.

El relat comença dient que Jesús, situat a Enon on batejava (3,23), havia de travessar Samaria: de fet els jueus, per anar de Judea a Galilea, evitaven  territori samarità anant per la vall del riu Jordà. La necessitat era més aviat teològica: Jesús, el Messies, havia de travessar Samaria per exigències de la seva voluntat salvífica universal.

Jesús enceta el diàleg demanant a la samaritana: Dona’m aigua; petició que  provoca reacció d’estranyesa per la hostilitat entre samaritans i jueus. Però Jesús busca molt més que aigua; no li importa no rebre aigua si rep d’ella l’escolta a la seva paraula i l’obertura del seu cor.

Jesús i la samaritana superen el fet històric que els jueus no es fan amb els samaritans: els deixebles sí s’estranyen de què Jesús parlés amb una dona.

Llavors Jesús dona un pas més endavant en la seva interpel·lació: Ves a cridar el teu marit i torna. El diàleg entra així en l’esfera personal. La dona li contesta: No en tinc de marit. La resposta de Jesus dona la clau simbòlica de l’expressió: Fas bé de dir que no en tens. N’has tingut cinc i el que ara tens no és el teu marit. La simbologia dels cinc marits insinua els déus pagans introduïts a Samaria, en abandonar l’autèntic marit/senyor, el Déu de Jacob.

Per això diu Jesús que els samaritans adoreu “allò” que no coneixeu per haver desconnectat del Déu de Jacob que segueix parlant.

Sabent-se interpel·lada, la samaritana busca l’evasió plantejant on hem d’adorar Deu? Jesús no es deixa embolicar i afirma solemnement que els autèntics adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat.

La clau definitiva de tota la Revelació és el fet que la salvació està venint  dels jueus. La realitat històrica de l’obra salvadora de Déu està tenint ara el seu moment culminant amb Jesús de Natzaret.

Algú de qui al llarg del diàleg catequètic es va mostrant progressivament la seva autèntica identitat a través de les diverses opinions i interrogants que Ell mateix desvetlla en els qui se li acosten: un jueu, un més gran que Jacob?, un capaç de fer signes meravellosos, un profeta, el Messies escatològic,  l’Enviat del Pare, el Salvador del món.

La samaritana, gradualment portada per la seva obertura dialogant amb Jesús, se’n va anar al poble a dir a la gent: Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies? Aquest interrogant d’obertura al Misteri de Jesús aconsegueix que  molts samaritans van creure en Ell per la paraula de la dona.

El dinamisme del testimoniatge seguirà mostrant la seva força.

Davant els deixebles que li preguen: “Rabí, menja!”, Jesús aclareix que el meu aliment és fer la voluntat del Pare.

Fidel a la seva missió, Jesús s’hi va quedar dos dies amb ells fins al punt que per la paraula d’Ell mateix encara molts més van creure i deien a la dona:  Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest es realment el Salvador del món.

Aquesta és l’etapa definitiva de tot autèntic creixement en la fe: l’escolta dels germans que testimonien la seva fe ens ha de dur a la personal escolta orant del mateix Jesús.

José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà