CUIDAR LA VIDA, SEMBRAR ESPERANÇA 03-04-2016

El dia 4 d’abril, solemnitat de l’Anunciació del Senyor, celebrem en les nostres diòcesis la Jornada per la Vida. El començament de la vida humana del Fill de Déu en les entranyes virginals de Maria ens descobreix el valor que tota vida humana té als ulls de Déu, perquè “per la seua encarnació, el Fill de Déu en certa manera s’ha unit amb cada home” (GS 22). Quan el contemplem en el moment de la seua concepció, el veiem unit a tots els éssers humans que han estat concebuts i encara no han nascut, i açò ens ajuda a veure en ells fills de Déu cridats a la vida per amor.

La jornada d’enguany és la primera que se celebra després de la publicació, per part del Papa Francesc, de l’encíclica Laudato si’. Com ja he ressaltat en els escrits que vaig dedicar a comentar aquest text magisterial, el Papa insisteix moltes vegades en la contradicció cultural que estem vivint en la nostra societat: no té sentit viure amb una preocupació, que moltes vegades ratlla l’obsessiu, per l’ecologia i el medi ambient i, al mateix temps, descuidar l’atenció de l’única criatura que és cridada personalment a l’existència per Déu, l’ésser humà. Una autèntica ecologia no sols no exclou l’ésser humà, sinó que ha de començar per l’atenció del concebut i no nascut. Si la terra és la casa comuna que hem de cuidar, no podem oblidar que la primera “casa” que l’ésser humà habita és el si de la mare i que aquest ha de ser un lloc d’acollida i de protecció, on s’estableix el primer diàleg que és el del nou ésser amb sa mare.

Celebrem també la jornada de la vida de l’any jubilar de la Misericòrdia. Quan ens acostem als mitjans de comunicació, tenim la sensació que en la nostra cultura s’estan buscant constantment motius per justificar la licitud de l’avortament i de l’eliminació directament provocada de la vida de les persones en estat terminal. Quan se sospita (moltes vegades sense base científica) que un virus o una malaltia pot tindre conseqüències sobre l’ésser humà no nascut, la primera cosa que es fa és justificar l’avortament. Estem davant d’una cultura que ha perdut el sentit de la misericòrdia, la qual consisteix precisament en l’actitud contrària: quan una vida humana més dèbil i indefensa és, més ha de ser cuidada, perquè eixa persona està més necessitada de l’amor dels seus germans.

El lema d’enguany ens recorda que quan cuidem la vida estem sembrant esperança. Un món que no considera la vida humana com un valor absolut es torna insegur per a l’ésser humà. Podem pensar, per exemple, que si haguérem nascut en un moment en què l’acceptació social de l’avortament haguera sigut com ho és ara, és possible que algun de nosaltres no estiguera avui aquí. Una societat en la que es produïsca una acceptació social de l’eutanàsia es torna insegura per a tots, perquè ningú pot sentir-se segur de què serà estimat i acompanyat en el moment de la malaltia. I quan l’ésser humà se sent insegur en el món, perd l’esperança. Una cultura que protegeix la vida sembra esperança en el cor dels homes.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa