CRIST VIU (V) 07-07-2019

Reprenem la presentació de l’exhortació Crist viu del papa Francesc sobre l’acompanyament dels joves i el discerniment vocacional, després d’haver dedicat les últimes setmanes a les festes de l’Ascensió de Jesucrist i Pentecosta, que conclouen el temps de Pasqua, i a les solemnitats del Senyor que perllonguen el clima pasqual en la litúrgia.

La joventut és una etapa decisiva en la vida de tot ésser humà, perquè es viu orientat al futur des d’un gran desig de plenitud. Durant aquest temps els somnis i projectes van prenent cos, les relacions humanes adquireixen cada vegada més consistència i equilibri, la persona pren decisions i realitza eleccions en els diferents àmbits (professional, social, polític, familiar, etc…), per anar construint gradualment el seu propi projecte de vida. Això fa que en el cor de tot jove coexistisquen sentiments sovint contraposats, que han de ser integrats: inquietuds, cerca de sentit, insatisfaccions, audàcies, gosadies, il·lusions, somnis, alegria, tenacitat, ganes de viure i d’experimentar allò nou i desconegut, desig de responsabilitzar-se de la pròpia vida, etc…

En aquesta cerca el jove necessita persones en les quals confiar. Per això les relacions d’amistat són tan importants en aquesta etapa. “L’amistat (diu el Papa) és un regal de la vida i un do de Déu… els amics fidels, que estan al nostre costat en els moments durs, són un reflex de l’afecte del Senyor, del seu consol i de la seua presència amable. Tenir amics ens ensenya a obrir-nos, a comprendre, a cuidar a altres, a eixir de la nostra comoditat i aïllament, a compartir” (151). Consisteix en una relació “estable, ferma, fidel… que ens fa sentir units, i al mateix temps és un amor generós, que ens porta a cercar el bé de l’amic” (152) i que es caracteritza per la sinceritat i la confiança.

L’Església ha de proposar als joves l’amistat amb Crist com el camí per a conèixer “la vertadera plenitud de ser jove” (150). De fet, en l’evangeli de Joan, el Senyor diu als seus deixebles: “Ja no us dic servents, a vosaltres us dic amics” (15, 15). “Per la gràcia que Ell ens regala (comenta el Papa), som elevats de tal manera que som realment amics seus” (153). És Ell el primer a oferir-nos la seua amistat i això ha de provocar una resposta d’amor. D’aquesta manera naix un vincle entre Crist i els seus deixebles que creix i es reforça en l’oració i en el diàleg amb Ell. Aquí trobem l’essencial  de la fe cristiana: “El cristianisme (afirma el Papa citant a sant Oscar Romero) és una persona que em va estimar tant que reclama el meu amor” (156). Això és tan determinant per als cristians que els joves haurien de veure l’Església com una “comunitat d’amistat fundada per Jesucrist” (153).

Aquesta amistat amb Jesús ha de ser l’element fornamental que orienti el camí de tot jove, perquè des d’ella, en el moment de prendre decisions i fer eleccions sobre la vida, es pot formular la pregunta que l’ha de guiar en cada moment: “Jesús, què faries tu en el meu lloc?”

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa