CRIST VIU (IV) 26-05-2019

El capítol IV de l’exhortació Crist viu és possiblement el més important de tot el document. L’Església existeix per a anunciar l’Evangeli, que és una bona notícia de salvació. Per això, el primer que els joves han de percebre d’ella és que és portadora d’un missatge esperançador per a les seues vides. Sens dubte, un dels reptes pastorals que tenim en el moment actual és desfer molts prejudicis que provoquen actituds de sospita i desconfiança envers l’Església i que dificulten l’acollida del missatge cristià. Entre eixos prejudicis caldria indicar-ne dos: el primer és la idea deformada que molts cristians tenen de Déu, perquè el conceben com algú que vigila per descobrir les faltes i castigar. D’aquesta idea es deriva una concepció de la vida cristiana com un conjunt de normes i prohibicions que acaben anul·lant tot el positiu que puga haver-hi en l’existència humana. Si volem que el missatge de l’Evangeli sigui acollit pels joves, el Papa ens recorda les tres veritats fonamentals que aquests deuen captar quan s’acosten a l’Església.

La primera és que Déu és amor. Un jove ha de viure de la certesa que, més enllà del que li succeïsca en la vida, Déu l’estima infinitament i en qualsevol circumstància; que és algú important i valuós per a Déu; que no vol portar el compte dels seus errors i l’ajudarà a aprendre de les seues caigudes. Per comprendre això cal tenir moments de silenci i de trobada amb Ell, fent callar les veus interiors que porten a perdre la pau, per experimentar el seu amor. És en eixos moments quan descobrim que l’amor de Déu “sap més d’alçades que de caigudes, de reconciliació que de prohibició, de donar una nova oportunitat que de condemnar, de futur que de passat” (116).

La segona veritat que un jove ha d’escoltar és que Crist el salva, que “per amor es va lliurar en la creu per a salvar-te” (118). Si Ell ha donat la vida per nosaltres, hem de pensar que no es cansa de tornar a carregar-nos sobre la seues esquenes “una vegada i una altra” (119). Per això, ningú hauria de tenir por ni vergonya de tornar a alçar-se i acostar-se a Jesús quan s’ha allunyat d’Ell pel pecat. Crist sempre acull “amb una tendresa que mai ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos l’alegria” (119).

“Hi ha una tercera veritat que és inseparable de l’anterior: Ell viu!” (124). Un jove es queda indiferent davant Crist si té la idea que solament és un personatge històric que fa dos mil anys ens va donar un bon exemple. “El que ens ompli amb la seua gràcia, el que ens allibera, el que ens transforma, el que ens sana i ens consola és algú que viu” (124). Per això pot omplir la nostra vida de llum; té sentit cultivar la seua amistat i créixer en ella com quelcom que ompli d’esperança. En Ell es poden trobar forces per lluitar pel bé malgrat les dificultats que trobem en el nostre món, perquè en la seua resurrecció la prepotència del mal ha estat vençuda per l’omnipotència de l’amor.

Que tots els cristians puguem ser per als joves testimonis de la bellesa i de l’alegria de la fe.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa