– Lectures:
1ª: Ex 24,3-8
Salm: 115,12-18
2ª: He 9,11-15
Ev: Mc 14,12-16.22-26

Il.lm. Sr. vicari general de la Diòcesi
MM.II. Sr. membres del Capítol catedralici
Germans en el sacerdoci
Il·lma. Sra. alcaldessa de la ciutat i regidors de l’Ajuntament de Tortosa
Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta
Cort d’Honor de la Mare de Déu
Representants de diverses associacions eucarístiques
Germanes i germans tots en el Senyor

1. L’Eucaristia, centre de la vida eclesial

L’any 305, en un petit poble de l’actual Tunísia (Abitinia) 49 cristians estaven reunits celebrant l’Eucaristia quan l’Església vivia sota la persecució decretada per l’emperador Dioclecià. Van ser sorpresos per les autoritats i empresonats. Quan en el judici els van preguntar per quina raó havien desobeït el decret de l’emperador, van contestar: “no podem viure sense el diumenge. El cristià no pot viure sense l’Eucaristia, ni l’Eucaristia sense els cristians”. Després d’aquesta confessió tots ells van ser martiritzats.

Aquest fet històric, tan llunyà de nosaltres en el temps però que no ha deixat de repetir-se al llarg de la història de l’església -de fet el proper 30 d’octubre viurem aquí a la nostra catedral, per primera vegada, la beatificació de 4 sacerdots operaris diocesans, que també van rebre la gràcia del martiri per ser fidels al seu sacerdoci i, per tant, a l’Eucaristia- ens revela fins a quin punt, en la primitiva comunitat cristiana, el diumenge i la celebració de l’Eucaristia eren el signe més clar d’identitat i considerades el centre de la vida de l’Església. És aquest sentiment el que dona sentit a la celebració de la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist. Els cristians necessitem l’Eucaristia perquè sense ella la comunitat es dispersa i l’Església es desfà.

Certament, sabem que la participació dominical en el banquet del Senyor no és tota la vida cristiana. Som conscients que tampoc podem considerar-nos millors que aquells que han abandonat la celebració, i també que no participem en l’Eucaristia dominical perquè ens considerem uns cristians perfectes. La vivència d’aquest sagrament no ens pot portar a pensar que amb això ja ho tenim tot, més bé és un acte d’humilitat. Necessitem de l’Eucaristia perquè sabem que no som cristians perfectes; perquè volem avançar cada dia més en el camí de la fe; per arribar a una coherència cada dia major entre allò que criem i allò que vivim; i perquè som conscients que tot això no ho podem viure més que amb la gràcia del Senyor, que en aquest sagrament ens uneix a Ell, ens comunica la seua Vida i fa que els nostres sentiments, actituds i pensaments siguen els seus; que ens ajuda a superar els nostres egoismes, a vèncer les temptacions i a no deixar-nos portar per les ambicions.

El cristià, si vol reproduir en la seua vida la imatge de Crist, necessita de l’Eucaristia, perquè sense ella el testimoniatge de la fe va afeblint-se dia rere dia. Una vivència de l’Eucaristia com a trobada amb el Senyor, que ens convida a menjar el seu Cos i a beure la seua Sang, igual que va convidar als deixebles, ens ha de fer pensar que l’abandonament de l’Eucaristia afecta al nucli de la vida de l’Església d’una forma més important del que molts cristians s’imaginen, i per això s’ha de convertir en el seu centre. Però no podem oblidar que la credibilitat de la comunitat eucarística passa també per la credibilitat en la vida. Res d’orgull, res de prepotència. És la humilitat la que dona credibilitat a les persones i a l’Església.

En una antífona de la litúrgia de les hores de la solemnitat del Corpus Christi es diu que l’Eucaristia és un “pa deliciós baixat del cel, que omple de béns els pobres afamats mentre que els rics satisfets se’n tornen sense res”. Qui viu en l’orgull i en l’autosuficiència, encara que s’acoste a rebre l’Eucaristia se’n torna a la seua casa buit i sense res. L’Eucaristia és l’aliment per als pobres, menjar per als humils. Demanem-li al Senyor que ens ajude a viure-la amb sentiments d’humilitat i de gratitud.

2. Adoració

Els textos de la litúrgia de la solemnitat del Corpus Christi són, fonamentalment, una invitació a l’adoració. L’himne “Pange lingua” i l’antífona amb la que avui comença l’ofici de les hores (“Veniu, adorem el Crist Senyor, Pa de Vida”), i tants altres himnes plens de bellesa, ens conviden a reconèixer la grandesa d’aquest sagrament en el que s’amaga “tot el bé espiritual de l’Església, que és Crist, la nostra pasqua” (Concili Vaticà II). És un sagrament senzill, un sagrament humil: un tros de pa, una copa de vi. Però en la humilitat i senzillesa del Pa i del Vi s’amaga el més gran que l’Església pot oferir al món. Per això avui no ens fixem en la humilitat del signe sagramental, sinó en el gran tresor que descobrim en la fe i que se’ns ofereix en eixos signes.

És per això que cada diumenge diem en la celebració de l’Eucaristia que el cristià està cridat a beneir, a adorar, a glorificar, a donar gràcies al Senyor per la seua “immensa glòria”. Avui els cristians, en aquesta solemnitat del Corpus, volem proclamar al nostre món que “no adorem a ningú més que a Ell”. Els cristians, que vivim de l’Eucaristia, sabem que no podem estimar, servir, adorar, a altres senyors més que a Aquell que ha donat la vida per nosaltres i que, amb el Pare i l’Esperit, és l’únic Déu, l’únic Senyor. Quan avui l’adorem present en l’Eucaristia, estem dient que no volem ser adoradors del poder i, per això, hem de convertir-lo sempre en un servei; que no volem ser adoradors dels diners i, per això, no els absolutitzem com el tresor més preuat; que no volem ser esclaus dels nostres desitjos ni egoismes i, per això, tot ho posem sota la mirada de Crist, que és qui ens dona la llibertat autèntica i l’alegria plena.

Qui pot adorar el Senyor? Pot adorar el Senyor aquell que no s’adora a ell mateix. Quan algú viu de l’orgull del que és, del que té, del que aconsegueix, s’adora tant a ell mateix que ja no pot adorar al Senyor. Avui els cristians diem: no val la pena adorar a ningú més que a Crist: veniu, adorem Crist Senyor, el Pa de Vida. Sols adorant-lo a Ell trobem la vida que val la pena ser viscuda. Ell ens indica el camí per a la Vida Eterna.

3. Sagrament d’amor

Sant Tomàs ens ensenya que quan un cristià rep autènticament l’Eucaristia, l’efecte més important i primer és que augmenta en ell la caritat. Avui celebrem la jornada de Càritas. L’Eucaristia, que és aliment de vida en el qual el Senyor parteix i reparteix el seu Cos igual que va lliurar plenament la seua vida, ens empeny també a compartir. Càritas és, com sabem, l’instrument propi i present en tota la diòcesi per canalitzar l’ajuda a les persones més necessitades. Quasi 600 voluntaris donen testimoni d’acollida, d’acompanyament, d’esperança, que l’any passat va arribar a més de 3000 famílies de la nostra diòcesi.

En aquest any tan difícil, en el que molts voluntaris per edat –per ser persones de risc- no han pogut fer la seua tasca, podem dir amb alegria que no ha minvat l’activitat de Càritas. Han estat ateses més famílies i més persones que altres anys. Tampoc ha minvat la solidaritat de tantes persones i institucions que amb les seues aportacions han col·laborat i han recolzat el treball dels voluntaris. Càritas no pot ni té la pretensió de solucionar tots els problemes del nostre món, però hem de pensar en la llum d’esperança que s’ha encès en els cors de tots aquells que, gràcies a la seua tasca, han pogut anar superant dia rere dia les dificultats i viure una mica més dignament. A tots el meu agraïment. Com més arrelats estem en Crist, com més l’estimem i l’adorem en aquest sagrament, més ens sentim moguts a fer el bé als altres. La religiositat autèntica porta a una caritat més viva.

Tal dia com avui, altres anys celebrem la solemne processó del Corpus Christi pels carrers dels nostres pobles i ciutats. Com l’any passat, tampoc avui podem celebrar aquesta manifestació pública de fe. Ho farem simbòlicament després de l’Eucaristia per dins de les naus de la catedral. És tot un signe de què Crist no ha donat la vida únicament per salvar a l’Església sinó a tot el món. Crist es vol servir de l’Església i de la fe dels cristians per demostrar a tots els homes i dones que també a ells els estima. Per això en la benedicció final hem de tindre present a tota la humanitat, perquè tots arriben a conèixer i estimar el Senyor.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa