6a Cápsula formativa

El dimecres 9 de juny, i de la mà de Mn. Joan Àguila, va tenir lloc la 6a i última càpsula de formació per a acompanyants de joves que ha organitzat, durant aquest curs, la Delegació de Pastoral de Joves diocesana. Portava per títol “La música actual, recurs per a la catequesi amb joves”, però per a mi va ser una grata sorpresa que l’enfocament fos molt més ampli i integral que el que es podia endevinar pel títol.

Mn. Joan -a qui la majoria coneixeu per ser el cantant de Canta la Teva Fe o, potser sense conèixer-lo, heu cantat moltes de les seues cançons (que aixeque la mà qui no ha anat mai a comulgar amb un “queeeeda’t amb nosaltres…”)- no ens va vindre a parlar de com fer “cançons de missa” per amenitzar celebracions litúrgiques amb l’objectiu que els joves omplin bancs de l’església el diumenge (que sempre fa bonic). La cosa anava molt més enllà! Com a estudiós apassionat del paper que juga la música (qualsevol tipus de música!) en la vida de les persones, ens va fer adonar que la música crea sentiment d’identitat pròpia, la música genera sentit de pertinença a un col·lectiu, la música construix vincles, la música apel·la a les emocions més profundes i sinceres, toca el cor, la música arrela conviccions, la música ajuda a transcendir…

Per tant, sembla clar que tenim a l’abast una eina poderosíssima per fer arribar la Bona Notícia. A tothom, però molt especialment als joves, que en esta etapa de la seua vida, busquen incansablement esta identitat, esta pertinença, esta autenticitat. Us imagineu que, a través dels auriculars que porten sempre enxufats, fóssem capaços de fer-los experimentar la certesa que hi ha Algú que els estima incondicionalment des de tota l’eternitat?

Certament, no és senzill. Ni immediat. I un dels principals esculls és que a l’Església de les nostres latituds, de vegades, estem (mal)acostumats a tirar d’il·lusió, de ganes, de voluntat, de bona fe, de temps lliure, de providència… Però arribar a l’audiència que pretenem requerix d’una aproximació professionalitzada. La guitarreta desafinada i les palmes ja no són prou, i els micros que s’acoplen tampoc. Quan estudiava administració d’empreses, a l’assignatura de Direcció Estratègica, em van explicar que per a saber quines són les prioritats reals d’una organització, no has de mirar el seu pla estratègic sinó les partides del seu pressupost. Ens ho creiem, de veritat, que els joves són una prioritat dins l’Església? Llavors, atrevim-nos!

Núria Quince