CONCLOU L’ANY DE LA MISERICÒRDIA (i II) 20-11-2016

El primer fruit del jubileu de la misericòrdia que aquest diumenge, solemnitat de Jesucrist Rei de l’univers, es clausura a Roma, hauria de ser tindre sempre obert el cor a la misericòrdia del Pare i viure el moment de la reconciliació amb Ell amb humilitat, gratitud i alegria. La setmana passada us vaig oferir unes breus reflexions sobre aquest tema.

El lema triat pel Sant Pare per a aquest any de gràcia ens ha recordat la invitació que el Senyor ens fa a ser misericordiosos com el Pare. En la paràbola del fariseu i del publicà que van pujar al temple a pregar (Lc 18,9-14) Jesús ens presenta un fariseu que, orgullós pel que era i pel que feia, era incapaç d’obrir-se a la misericòrdia de Déu perquè pensava que no estava necessitat d’ella. Aquest personatge és també incapaç de sentir misericòrdia cap al publicà que, reconeixent-se pecador amb profunda humilitat, només sabia demanar perdó a Déu. En la seua oració es dedicava a jutjar-lo i a condemnar-lo. La misericòrdia amb el proïsme és el signe que de veritat hem obert el nostre cor a la misericòrdia del Pare.

Al final d’aquest temps de gràcia, tots els cristians ens hauríem de preguntar: ¿tinc amb els meus germans els mateixos sentiments de misericòrdia que vull que Déu tinga amb mi? ¿Ha canviat en alguna cosa la meua actitud cap al proïsme?

Com a guia per a respondre amb sinceritat a aquests interrogants, el Papa Francesc, en la butlla Misericordiae vultus, amb la qual ens invitava a participar en aquest temps de gràcia i de renovació eclesial, ens recordava unes paraules de Jesús: “No jutgeu i no sereu jutjats, no condemneu i no sereu condemnats, perdoneu i sereu perdonats, doneu i se vos donarà” (Lc 6, 37). Les dos primeres invitacions, formulades en forma negativa la qual cosa indica una prohibició absoluta, estan estretament unides: qui jutja el germà, en el fons del seu cor, ja l’ha condemnat. El caràcter radical d’aquestes prohibicions s’entén perquè el judici de qualsevol persona és quelcom que únicament correspon a Déu.

Les altres dos invitacions expressen unes exigències positives en les que cal anar avançant dia rere dia: la disponibilitat per al perdó, que ha de ser il·limitada i és condició absolutament necessària per a rebre el perdó de Déu (Mt 6, 14-15); i la generositat per a ajudar al necessitat, que és el criteri per a entrar en el Regne del cel (Mt 25, 34).

Per a avançar en aquest camí hem recordat les catorze obres de misericòrdia que formen part de la millor tradició espiritual de l’Església. Totes són necessàries: si vivim les materials i oblidem les espirituals, caiem en un activisme que pensa més en els resultats que en les persones; si ens limitàrem a les espirituals i oblidàrem les materials la nostra fe seria xarrameca buida. A més són quelcom accessible per a tots: per als savis i els senzills; per als rics i els pobres; es poden practicar amb mitjans materials, però també amb la paraula i amb el silenci.

Demanem al Senyor que ens concedisca viure en profunditat aquestes actituds espirituals. Si ho fem, haurem viscut un temps de gràcia.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X