COM VIURE EN CRISTIÀ LA MALALTIA? 19-02-2023

Al Salm Responsorial d’avui repetim amb el salmista: Només en Déu reposa la meva ànima, pregària individual de confiança en Déu que crida a posar tota la confiança només en el Senyor.

Tothom passa per circumstàncies difícils en què és temptat a pensar: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi; com deia la gent de Jerusalem quan vivien desterrats a Babilònia.

Davant d’aquesta reacció instintiva pels problemes greus amb què sovint ens hi trobem, el profeta ens diu: Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però ni que alguna mare se n’oblidés, Jo el Senyor no m’oblidaria mai de tu. 

D’entre les circumstàncies que sovint porten alguns a desconfiar de Déu hi ha l’experiència de la malaltia. Deia ja Benet XVI en l’Encíclica Spe Salvi: El sofriment forma part de l’existència humana; es deriva de la nostra finitud. Hem de fer tot el que es pugui per superar el patiment, però extirpar-lo del món per complet no és a les nostres mans.

La grandesa de la humanitat ve determinada sobretot per la seva relació amb el sofriment i amb el qui sofreix. Necessitem trobar en el sofriment un camí de purificació i maduració, un camí d’esperança.

A l’evangeli ens diu Jesús: No us neguitegeu per la vostra vida. Qui de vosaltres, per més que es neguitegi, és capaç d’allargar ni un minut el temps de la seva vida? Jesús no reclama desentendre’ns de la salut corporal. Ell només vol que no ens hi neguitegem i que, conreant la salut espiritual tant com la corporal, visquem la plena confiança en Déu que sap molt bé les necessitats que tenim.

D’entre les experiències eclesials on es viu l’estil de Jesús cal destacar l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes i la Fraternitat Cristiana de Malalts. El clima de pregària, la pau espiritual que s’hi viu, la germanor entre els col·laboradors, són dons de Déu que reconforten. L’esperança en la victòria de Crist inclou l’experiència de no deixar-se vèncer pel mal, ans vèncer el mal amb el bé  (Rm 12,21)

Hi ha qui mai tastarà el que és viure patint, perquè no se li ha permès de néixer. L’Església té la missió sagrada de ser defensora de la vida: missió que no li ve donada per la societat sinó pel Nostre Senyor. Amb llenguatge simbòlic però missatge clar, ja el primer relat de la Bíblia ensenya que l’arbre de la vida és propietat de Déu.

En els moments de més debilitat, quasi de desesperació, sorgeixen forces insospitades d’amor revelant l’amor de Déu. L’Evangeli ens descobreix un misteri de vida que fa créixer amb força allò que sembla més feble, que inocula esperança suscitant solidaritat enfront de la solitud. La Creu és un misteri que cal aixecar amb força per a salvar el món. Hi ha una manera d’acostar-se al malalt que ens ha ensenyat Jesús de Natzaret.

El malalt viu d’una altra manera la seva humanitat, i mereix de ser tractat amb aquella misericòrdia que traspua en les pàgines de l’Evangeli. La seva feblesa pot convertir-se en fortalesa si és sostinguda per un afecte generós i un amor sense límits.

El malalt no és un “fora de servei” sinó algú que pot aprendre a servir d’una altra manera: des de la feblesa, amb la pregària i l’oferiment del seu dolor, reconeixent-se radicalment necessitat dels altres i de l’Altre.  

“En el misteri de l’Església com a cos seu, Crist ha obert el propi sofriment redemptor a tot sofriment humà. Quan l’ésser humà es converteix en partícip dels sofriments de Crist, a la seva manera completa el sofriment mitjançant el qual Crist obrà la redempció del món completament i fins a la fi; però al mateix temps no l’ha tancada”.  Salvifici Doloris, Carta Apostòlica sant Joan-Pau II

José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà