Beat Francesc Palau i Quer 15-11-2015
En el marc de la celebració de l’any de la vida consagrada presentem aquest mes la figura del beat Francesc Palau i Quer, fundador de dues congregacions religioses: les Carmelites Missioneres Teresianes, que a la nostra diòcesi dirigeixen un col·legi a Amposta i un altre a Sant Carles de la Ràpita; i les Carmelites Missioneres, que, fins fa uns mesos, també estaven col·laborant pastoralment en la parròquia de la Mare de Déu del Roser de Tortosa.
El Pare Palau va nàixer a Aitona en 1811, en el si d’una família cristiana. Ingressà al seminari de Lleida en 1825. En 1830, portat pel desig d’una vida dedicada a la contemplació, deixa el seminari i ingressa en el Carmel. Va mantenir sempre la seua vocació, malgrat les dificultats, adversitats, revolucions i exilis que va patir. En efecte, durant la revolució de 1835, a conseqüència de la persecució religiosa, va haver d’abandonar el convent de Barcelona on feia el noviciat. Mai més va poder tornar a la vida comunitària en el seu ordre. Ara bé, l’amor i la fidelitat a la seua vocació de carmelita restà inalterable. Amb el permís del seu provincial va ser ordenat prevere en 1836 pel bisbe de Barbastre, i durant un temps va poder exercir el ministeri en el seu poble. En 1837 va ser acusat de desafecció a les autoritats i li van prohibir confessar i predicar. No va poder suportar aquesta inactivitat pastoral i va passar a territori dominat pels carlins per a poder predicar amb llibertat.
En 1840, quan Berga cau en mans dels lliberals, el Pare Palau s’exilià a França, on va viure fins l’any 1846. Va ser un temps de vida eremítica i de fecunditat espiritual. De fet, sempre va mantindre l’ideal de vida contemplativa, que va poder fer realitat especialment en les èpoques d’exili: França (1840-1846 i 1847-1851), i els anys en els que va ser desterrat a Eivissa (1854-1860). El que més sorprèn en aquesta agitada vida és la síntesi entre l’ideal de vida contemplativa i la fecunditat apostòlica. Entre 1851 i 1854 s’estableix a Barcelona a les ordes del bisbe Costa i Borràs, on, entre altres iniciatives, va organitzar una mena de catequesi d’adults anomenada “l’escola de la virtut”, i va col·laborar amb diverses publicacions catòliques defensant sempre la llibertat de l’Església per predicar la seua doctrina. Per tota aquesta activitat va ser acusat de promoure la vaga de l’any 1854 i desterrat a Eivissa, on va estar fins l’any 1860. A partir d’eixe moment la predicació serà la seua activitat fonamental.
Va exercir una forta influència espiritual en les persones a les que va inculcar el seu carisma al mateix temps contemplatiu i apostòlic, que avui es manté viu en les congregacions religioses fundades per ell.
El camí de fe i la història de la vocació del Pare Francesc Palau són apassionants. Va patir a causa de les contradiccions de la societat del seu temps, però cap dificultat el va fer tornar enrere en el desig de lliurar-se totalment a Déu i de treballar apassionadament per l’església. És més, podem afirmar que cada dificultat, prova, persecució o desterrament, l’enfortia més en el seu esperit i l’animava a continuar lluitant pels seus ideals, que no eren altres que l’evangelització de la societat del seu temps.
Que el seu testimoniatge ens encoratge a tots els qui avui estem cridats a ser evangelitzadors en un moment de dificultats socials i culturals.
+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.
