AMORIS LAETITIA (i III): UN CANT A LA MISERICÒRDIA 05-06-2016

El Papa Francesc és conscient que la situació de la família en el moment actual és d’una gran fragilitat. Si el pecat i els seus efectes impregnen totes les realitats humanes, açò es viu especialment en l’àmbit de la vida familiar. Les ruptures, amb tot el patiment que comporten, i una certa cultura “que espenta a molts joves a no poder formar una família perquè estan privats de futur”, o que “concedeix a molts altres tantes oportunitats que també ells es veuen dissuadits de formar una família” (núm. 40), estan creant nous hàbits de vida i transformant els valors de la nostra societat. Junt amb açò, altres fets com les situacions de penúria econòmica, una mentalitat que no valora positivament la vida, la falta de treball, o les ferides que provoquen en les famílies fenòmens com l’ús de les drogues, etc… constitueixen un desafiament per a l’Església i per a la nostra societat.

Davant de tanta ferida, el Papa ens convida a no cedir a la temptació del fariseisme que divideix el món en bons i roïns, i que porta al judici i la condemna d’aquells que no viuen en una situació considerada com a “regular”. Tots hem de reconèixer amb humilitat que inclús en les famílies “normals” poden existir problemes, i ser conscients que si no existeixen poden aparèixer. La condemna no és mai camí per a la fe ni per a l’evangelització. A més de no jutjar ni condemnar, el Papa ens invita a mostrar sempre una actitud de positiva acollida cap a tots. Aquesta actitud està expressada en tres paraules: “acompanyar, discernir i integrar” (nn. 291ss) els qui estan en aquestes situacions de fragilitat.

Això implica una mirada d’amor cap als qui viuen en aquestes situacions; reconèixer que moltes vegades són víctimes de circumstàncies que no han buscat; acceptar que fins i tot en eixes dures realitats es poden trobar valors positius; no afirmar mai que són “pecadors” ni tractar-los com si no estigueren cridats a la salvació; ajudar-los perquè no perden la pau en el cor ni l’esperança en Déu; acollir-los en la comunitat eclesial de tal manera que reben els dons de salvació que Déu ofereix a través de l’Església com un regal, i no els exigisquen com un dret; tractar a tots de manera que ningú se senta exclòs de l’Església; oferir-los la possibilitat de realitzar aquells serveis eclesials que puguen fer bé als altres; buscar amb ells camins perquè el seu cor s’alimente de la Paraula de Déu i es mantinga viu en ell el desig d’anar creixent en amistat amb Déu i en la vocació a la santedat, que és l’ideal de tot batejat al qual tot estat de vida en l’Església (també el matrimoni) ha de tendir.

L’esperança en la misericòrdia de Déu per a tots ens porta a no condemnar cap persona per la seua situació, perquè ningú pot estar segur del seu propi estat de gràcia; a no perdre la confiança en què Déu buscarà i trobarà camins de salvació per a tots nosaltres oferint-nos el seu perdó; i a mostrar-nos comprensius amb totes les debilitats humanes (Veritatis Splendor, 104) de les quals ningú de nosaltres tenim la seguretat d’alliberar-nos, sense que això implique considerar-les com a quelcom positiu.

Que aquesta exhortació siga una paraula esperançadora per a tots aquells que passen per moments de dificultat.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X