En els textos evangèlics dels diumenges tercer i quart d’Advent se’ns presenten dos personatges l’actuació dels quals amaga un missatge: Déu dóna la seua gràcia als humils i resisteix als superbs de cor.

 

Joan Baptista, de qui Jesús va dir que entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que ell, al preguntar-li els sacerdots i levites qui era, la primera cosa que va fer va ser aclarir que ell no era el Messies, ni Elies, ni el Profeta que havia de venir el món (en la mentalitat jueva un profeta semblant a Moisés). Ell es defineix a si mateix per la seua missió, una missió que està al servei d’un altre: “ Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor” (Jn 1,23), d’un Senyor davant del qual Joan no se sent digne de deslligar la corretja de la sandàlia (Jn 1,27). La mateixa actitud la trobem en María, personatge central del quart diumenge d’Advent: la seua torbació davant de les paraules de l’àngel, la seua pregunta (“Com podrà ser això?” [Lc 1,34]) i les últimes paraules que pronuncia (“Sóc l’esclava del Senyor” [Lc 1,38]) ens revelen una actitud espiritual de profunda humilitat. És aquesta disposició de María la que va fer possible l’entrada del Fill de Déu en el món i l’inici del ministeri de Crist, després que Joan el presentara solemnement a dos dels seus deixebles que, a partir d’eixe moment, van seguir Jesús (Jn 1,35ss).

 

Quan contemplem el que va ser la vida d’aquests personatges descobrim que eixa actitud la mantenen fidelment en tots els moments de la seua vida: María, la Mare del Messies, a Canà de Galilea, va invitar els servents a fer el que Jesús els diguera (Jn 2, 5) i Joan, davant del comentari d’alguns deixebles seus de que tot el món acudia a Jesús, va exclamar: “l’amic de l’espòs… té una gran joia quan sent la veu de l’espòs… També la meva joia és completa. Ell ha de créixer, i jo he de minvar” (Jn 3,29-30). Amb açò va donar el darrer testimoni sobre Crist.

 

Un teòleg del segle XX, reflexionant sobre el ministeri sacerdotal, ha recordat que el sacerdot ha d’aplicar-se constantment a si mateix les paraules de Joan Baptista: “Jo no sóc”. Aquesta és la norma d’acord amb la qual qui ha sigut cridat al ministeri ha d’examinar-se constantment a si mateix. Els sacerdots no podem fixar com a meta del nostre treball que la gent ens estime a nosaltres, sinó que els homes coneguen i estimen el Senyor. I aquest criteri val per a tota l’Església. El Papa Francesc ens recorda constantment que l’Església no treballa per a si mateixa sinó per al Senyor, que no pot ser una Església autorreferencial, sinó constantment referida a Crist. Ell ha de ser el centre de la nostra vida i de la nostra missió.

 

El temps d’Advent és una invitació a viure el nostre testimoni amb humilitat. El sentir-nos millors, el creure’ns superiors i el voler atraure la mirada del món sobre nosaltres no acosta els homes al Senyor, sinó que pot allunyar-los d’Ell.

 

Que el Senyor ens beneïsca a tots.

 

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa