La Paraula de Déu que es proclama en aquest segon diumenge del temps d’Advent ens va donant pistes per continuar recorrent el camí que ens porta a l’encontre amb el Senyor, que ve al nostre món i a la nostra vida.

 

En l’Evangeli apareix una de les figures de l’Advent: Joan Baptista. Ell és el profeta que ens invita a preparar el camí del Senyor i ho fa “predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats” (Mc 1,4). El que ha de significar eixa conversió per a nosaltres ve indicat en la primera lectura treta del profeta Isaïes: “S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall” (Is 40,4). Les valls són els buits que hi ha en la nostra vida: els nostres pecats d’omissió, la nostra poca oració, la nostra poca caritat, etc… Les muntanyes i turons que han de rebaixar-se són el nostre orgulls i la nostra supèrbia, la nostra prepotència i la temptació de sentir-nos millors que els altres, etc… Les fondalades de la nostra vida són les nostres ambigüitats i les nostres mentides, les nostres segones intencions, la nostra falta de neteja de cor en el tracte amb els altres, etc… L’escabrós de la nostra vida són les nostres ires i odis, els nostres desprecis cap als altres, etc… Cadascú de nosaltres podem completar esta llista mirant la veritat de la nostra vida davant del Senyor que ve. En Advent el Senyor ens crida a convertir-nos de tot açò. Demanem-li que Ell ens convertisca i transforme el nostre cor.

 

A vegades podem sentir que el camí és llarg i dur, que la conversió és difícil i que en realitat ens costa molt que el nostre cor canvie de veritat. Que la dificultat del camí no ens porte a desconfiar de Déu. La segona lectura és una invitació a confiar en Déu. El Déu en qui creiem és Déu de vida i no de mort, que vol que tots els homes se salven i arriben al coneixement de la veritat. Per això és pacient. Déu té paciència “perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió” (2Pe 3,9). La paciència de Déu és la nostra salvació. El Papa Francesc, en una de les seues primeres intervencions públiques, ens va recordar que Déu no es cansa de perdonar, que està esperant que li demanem perdó. Som nosaltres els que moltes vegades ens cansem de demanar perdó. Que este temps acreixi la nostra confiança en el Déu de la nostra salvació.

 

Qui obri el seu cor al Senyor arriba a sentir el consol de Déu, arriba a conèixer que és un Déu de gràcia i no de judici, perquè les nostres culpes i els nostres pecats han sigut cancel·lats i en nosaltres ha nascut una criatura nova.

 

Aquest anunci d’un Déu que salva no ha de portar-nos a banalitzar la nostra vida cristiana, sinó a que ens la prenguem més seriosament. L’apòstol Sant Pere ens ho recorda en la segona lectura: “El dia del Senyor arribarà com un lladre” (2Pe 3,10). No és una amenaça, sinó una advertència perquè no oblidem la importància del temps que vivim.

 

Que el Senyor ens beneïsca amb la seua gràcia.

 

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa