ACTITUTS DE L’EVANGELITZADOR (III) 02-10-2016

Concloem les reflexions sobre les exigències que tenim i les actituds que estem cridats a viure els qui ens sentim cridats pel Senyor a col·laborar en l’anunci de l’Evangeli i a comprometre’ns en la vida de l’Església. Avui vull invitar-vos a viure la missió des d’una actitud d’estima cap aquells als qui volem portar al coneixement i a l’amor de Crist.

El compromís cristià, per a ser autèntic, ha de nàixer d’una actitud positiva envers el món, malgrat les dificultats que avui vivim. L’objectiu de la nostra missió no pot ser un altre que el mateix que va tindre el Pare a l’enviar al seu Fill al món: “Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell” (Jn 3, 17). L’actitud de partida en les tasques pastorals no pot ser de judici i de condemna, sinó d’amor. Un evangelitzador no pot ser percebut com un profeta de calamitats, que únicament parla de lo mal que està la nostra societat, sinó com un testimoni de l’amor de Déu al món, manifestat en el seu Fill Jesucrist. L’anunci de l’Evangeli és testimoni de l’amor de Déu, per això estem cridats a donar raó de la nostra esperança amb dolcesa i respecte, i no com a enemics que assenyalen als altres i els condemnen.

Perquè açò siga així el nostre testimoni ha d’assumir la forma del servei. El Senyor no va vindre per a ser servit, sinó per a “servir i donar la vida en rescat per una multitud” (Mt 20, 28). No ens mou un desig de dominar amb el poder la nostra societat i el nostre món, sinó de servir-los. Per això hem d’evitar tota actitud de superioritat i de menyspreu cap als altres. El Papa Francesc en l’exhortació Evangelii Gaudium ens recorda que Jesucrist no ens vol com a prínceps que miren despectivament als altres, sinó com a homes i dones del poble (núm. 271). La nostra missió ha d’assumir la forma de servei, perquè el servei és l’essència de l’Evangeli. Això exigeix apropar-se a les persones i compartir les seues preocupacions i la seua vida.

Una de les temptacions de l’evangelitzador és la d’exigir als altres maduresa en la vida cristiana al començament del camí. Quan açò no succeïx ens queixem de la poca fe i de les carències que trobem en els altres i en les nostres comunitats (la poca fe de les famílies que porten als seus fills a la catequesi, o la poca formació que tenen els xiquets quan s’acosten per primera vegada a les parròquies). Açò pot despertar actituds negatives en la nostra missió. Hauríem de ser capaços de veure en primer lloc els elements positius, alegrar-nos perquè se’ns ofereix la possibilitat de portar a altres al coneixement de Crist, descobrir les llavors de la fe que hi ha en ells i, a partir d’ací, caminar junts i progressar en la fe. Viure d’aquesta manera ens porta a tindre una actitud més positiva cap als altres.

I quan revisem el treball, no oblidem mai de fer-nos dos preguntes: ¿faig tot açò per a què m’estimen a mi o al Senyor?; ¿em preocupa l’èxit del que faig o m’esforço per sembrar l’Evangeli en el cor de les persones amb amor? El Senyor ens envia a sembrar, no a arreplegar els fruits i enorgullir-nos dels nostres èxits.

Que visquem aquest curs amb alegria i esperança.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X