ACTITUDS DE L’EVANGELITZADOR (I) 18-09-2016

Durant el mes de setembre recuperem a poc a poc el ritme ordinari propi de l’any. Els qui han pogut gaudir d’un temps de descans tornen al treball, els xiquets i joves reprenen els seus estudis i en les parròquies i grups cristians es reinicien les activitats catequètiques i formatives. En les institucions diocesanes programem les trobades i actes que realitzarem durant el curs.

Per a mi serà el quart any com a bisbe de Tortosa. Al llarg d’aquest temps he procurat conèixer les realitats que existeixen en la nostra diòcesi. M’està ajudant molt la visita pastoral que estic realitzant a totes i cadascuna de les parròquies. En cada comunitat puc constatar que es viu la inquietud per continuar anunciant l’Evangeli; que hi ha sempre un grup de cristians compromesos en la catequesi i en el servei als més necessitats; que molts cristians mantenen una fe viva i alegre moltes vegades enmig del dolor i de la malaltia; que els sacerdots s’esforcen de veritat per cuidar la fe de les seues comunitats, malgrat l’edat avançada d’alguns d’ells i que cada vegada han d’assumir més tasques; que molts pares demanen els sagraments de la iniciació cristiana per als seus fills; que també molts joves s’acosten a rebre el sagrament de la Confirmació, etc. Gràcies a Déu, hi ha moltes realitats esperançadores en els nostres pobles i ciutats.

No hem de tancar els ulls davant dels problemes que tenim en el moment actual: la sensació que el treball i l’esforç que fem no produeix els fruits esperats; desitjaríem també una major implicació dels pares en l’educació cristiana dels seus fills i en la vida parroquial; ens agradaria que el compromís que els joves manifesten al rebre el sagrament de la Confirmació fóra més ferm; ens preocupa la debilitat de la institució familiar i la por que la majoria dels joves d’avui senten davant del matrimoni; pensem que si més cristians es comprometeren en la vida de l’Església les nostres comunitats serien més vives; ens pot invadir en alguns moments la sensació que la vida de les nostres parròquies s’està empobrint i que sempre són les mateixes persones les que es comprometen en els diversos àmbits eclesials, etc.

Les dificultats poden ser afrontades amb actituds distintes: en algun cas pot ser un motiu per al desànim i acabar deixant el compromís; alguns poden caure en l’actitud de viure la missió sense esperança o en l’enyorança de temps passats que aparentment eren millors.

En canvi, per a qui creu en la força transformadora de l’Evangeli, una dificultat és vista com un repte; no s’acovardeix ni es deixa vèncer per ella; viu el compromís amb la humilitat de saber que la seua missió és sembrar i no arreplegar els fruits del seu treball; no perd l’alegria malgrat les pobreses que cada dia experimentem en l’Església; inclús pot arribar a viure aquestes pobreses com un do perquè ens poden fer més humils en l’anunci del missatge cristià, i fins i tot arribar a estimar-les perquè poden ser una ocasió per a una renovació interior de la vida eclesial. ¿Com vivim cada un de nosaltres aquesta situació eclesial?

Que el Senyor ens concedeixi la gràcia de reprendre aquest curs amb esperança.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa